Benvolgut Màrius,
L’amor per la música te’l va encomanar la teva mare, però estic segur que també van fer seva les vetllades musicals a casa del mestre Casals aquells estius, de petit, a Sant Salvador. Això ve a tomb perquè aquests dies de Nadal he assistit a un concert que oferien la Camera Musicae i la pianista Maria João Pires al Palau de la Música, i en sortir em preguntava, durant la teva època d’estudiant a Barcelona, quantes vegades hauries escoltat Pau Casals i la seva orquestra en aquesta mateixa sala.
Segurament no coneixeràs la pianista portuguesa, que va començar a excel·lir amb el piano als anys setanta, ni tampoc la Camera Musicae, una orquestra simfònica que es va formar a penes fa setze anys amb un grup de joves músics i un director amb empenta. Per això he pensat de fer-te cinc cèntims de l’audició emulant les ressenyes musicals que escrivies a La Jornada de Lleida. M’hi poso.
En la interpretació del concert per piano número vint de Mozart, l’orquestra va resultar una màquina freda i no gaire precisa -va dubtar en algunes entrades-, però es va posar al servei de la solista, cedint-li tot el protagonisme. La pianista, com ens té acostumats, va brillar amb una densitat interpretativa tècnicament perfecta, impregnada d’una personalitat sense artificis ni originalitats banals. Un regal per la oïda.
La darrera simfonia de Mozart, la quaranta-u, constituïa la segona part del programa, i l’orquestra hi va posar l’ànima que havia amagat durant la primera. La secció de vent fusta, amb els fagots acompanyant esplèndidament els oboès, va sonar expressiva i desimbolta, i les trompetes i les trompes van participar amb suavitat i brillantor. La flauta, extraordinària, va ser la dolça protagonista en el seu diàleg amb l’oboè. L’execució de la secció de cordes va ser consistent, amb alguns compassos especialment intensos dels violins en el segon moviment, i va aconseguir mantenir-nos flotant sobre la melodia durant alguns passatges. Aquest nervi interpretatiu de tota l’orquestra va fer que en el molto allegro final els espectadors ens sentíssim empesos cap amunt, cap el cel blau fosc que es veia a través dels vitralls de la claraboia que corona la sala. És clar que la simfonia Júpiter ja ho té això, de penetrar dins les fibres de l’oient i endur-se’l amb ella cap els espais, però la Camera Musicae va tenir el mèrit d’extreure-ho de la partitura i de transmetre-ho als espectadors. Que és tot el que ha de fer una bona orquestra.
T’agrairé que em diguis que t’ha semblat aquesta crònica. Tu les escrivies sobre les actuacions de l’Orquestra Filharmònica de Lleida i de l’Orfeó Lleidatà. No sé si al sanatori de Puig d’Olena et va arribar la notícia de la desaparició d’ambdues. El final de la República també va comportar la fi de l’orquestra de Pau Casals. Un desastre.
Lleida va recuperar el seu Orfeó a començaments dels anys cinquanta, però va haver d’esperar fins el 2002 per comptar amb una nova orquestra simfònica, anomenada Julià Carbonell, en record de qui va ser director de l’escola municipal de música durant molts anys. Que potser va ser el teu mestre de solfeig i piano?
El fet és que des dels anys quaranta a Catalunya només s’han creat quatre orquestres simfòniques. Ha passat el temps però la migrada situació de la cultura musical no ha variat gaire. Per contra, t’alegrarà saber que fa un quart de segle que la teva ciutat disposa d’un auditori musical de primer ordre que porta el nom d’Enric Granados.
Aquest estiu s’ha publicat la traducció catalana de Tel Quel, les reflexions que Paul Valéry va anar anotant en quaderns durant molts anys. Em farà il·lusió poder comentar amb tu la seva lectura.
Acabo amb uns versos de Valéry que potser són uns dels que vas traduir l’estiu que vas acabar la carrera: Ô pour moi seul, à moi seul, en moi-même, // Auprès d’un cœur, aux sources du poème, // Entre le vide et l’événement pur, // J’attends l’écho de ma grandeur interne, // Amère, sombre, et sonore citerne, // Sonnant dans l’âme un creux toujours futur!
Una abraçada.
P.S.- La nit de Nadal vam estomacar el tió i ens va cagar torrons i neules. Això tampoc no ha canviat gaire amb el pas dels anys.
