Una de les coses que més gràcia em fa d’aquest procés que està vivint Catalunya és que tots aquells que ara estan en contra de Mas, i sobretot aquells que s’autoproclamen independentistes però només saben queixar-se i no fer res, són els primers que quan guanyem, perquè al final per molt que costi tinc la convicció que acabarem guanyant, seran els primers en posar-se medalles que de cap manera es mereixen. El que més gràcia em fa és que tots aquests personatges encara trauran pit i miraran d’amagar el seu passat rabiós i faran no sé quants discursos a favor d’allò que Mas ha aconseguit i de la nova Catalunya.
Hi ha un grup de gent, un grupet que sempre sol ser el mateix, que només hi és quan guanyes. Un grup que mentre la cosa no està clara aprofita per queixar-se de qualsevol cosa, perquè queixar-se és molt més fàcil que construir, i que al final, sempre acaba apareixent lloant l’evidència. Aquesta gent que mai es juga el coll, que sempre té el NO a la boca i que podria donar-te lliçons de tot però gairebé mai res han fet que sigui remarcable o mereixi un aplaudiment.
Em fa l’efecte que amb Artur Mas passa una mica el que va passar amb l’era Guardiola: només cal repassar els columnistes que van dubtar de l’eficàcia de Guardiola quan encara no havia aconseguit res; totes aquelles crítiques espantoses i la desconfiança cap al tècnic d’entrada. Després va passar el que va passar i aquells mateixos que foren l’ombra de la maldat celebraren sense cap mena de dret els triomfs de l’entrenador i escrigueren tota mena d’articles sense demanar perdó i fent veure que sempre havien tingut clar que Guardiola seria un entrenador fantàstic. Quin fàstic.
Doncs em fa l’efecte, deia, que amb Artur Mas està passat una mica el mateix. Ara que les coses es compliquen, ara que es veu que la independència no és un joc de nens, mica en mica els voltors es van desenganxant del carro i aprofiten per cremar-ho tot, amb un discurs que no va enlloc perquè no dóna cap tipus de solució i només genera odi i violència.
Tinc ganes de guanyar, entre d’altres coses, per veure quina cara fan aquells que van xafar-ho tot sense cap consideració. I per veure, sobretot, la barra galàctica i els articles pomposos que faran sobre la nova nació catalana.
Són tots aquests, en part, els que fan que cada procés ens costi una mica més, i des de dins fem el ridícul. Hi ha aquest sector que només està disposat a buscar brega, i la seva petitesa, el seu poc sentit de lluita, els amaga entre textos incendiaris i absurds. La por, de vegades, ens fa escriure coses espantoses. La poca fidelitat amb un mateix esdevé la traïció a un país i la seva història.
Però el nostre consol és que la història de la Humanitat l’escriuen els que s’aixequen tantes vegades com calgui i ho tornen a intentar. Som a un pas de la glòria per molt que diguin els que sempre diuen que no fins que és que sí.
Tenim el deure d’estar al costat del President encara que només sigui per no estar al bàndol dels mediocres que cap projecte els sembla bé fins que no tenen cap més remei que admetre la realitat.
Si Guardiola hagués fet cas a aquella gentola i no hagués confiat en el seu talent i la seva intel•ligència com molt encertadament va fer, mai no haguéssim viscut el millor Barça de la història. La gran sort és que sento el nostre President dotat amb les mateixes qualitats.
