Ho diré d’entrada: per edat, vaig néixer l’any 1951, vaig ser altament espanyolitzada per l’escola i per l’ambient de fèrria espanyolitat imposat per la dictadura franquista a Catalunya, començant per la negació de la llengua pròpia als catalans. Un greuge històric que la immersió lingüística ha volgut pal·liar sense èxit.
Per la meva condició de filla en aquell moment de família treballadora, ja que els avis materns i paterns estaven més ben situats però la guerra els va arruïnar, vaig anar a una escola nacional, allà on s’espanyolitzava més i millor. Això no obstant, vaig adquirir un ensenyament de primària de qualitat. L’escola en tenia fama en tot el barri. M’hi referiré en aquest article pel fet que si reclamem veritat i justícia, hem de practicar la veritat i intentar ser justos.
Hi ha qui té bona memòria de tots els noms dels mestres que ha tingut a l’escola de primària –en el meu cas, les mestres, ja que a la meva època no existia la coeducació entre nens i nenes. Jo només en recordava alguns, segurament pel caràcter, pel respecte o per la disciplina que imposaven com ara la senyoreta Malé, la senyoreta Rodón o la senyoreta Canós, dones de gran personalitat d’entre les quals sobresortia, rutilant, la figura de donya Rosa Robert, la directora del Colegio Nacional Reyes Católicos, situat en un característic edifici de principis de segle XX al carrer Aragó, 121, de Barcelona.
Donya Rosa Robert era una dona no gaire alta, de complexió ampla i forta, cabells negres i mirada incisiva, tal com la meva memòria la recorda. Donya Rosa Robert era una dona de caràcter, emprenedora, resolutiva, això es veia d’una hora lluny: la seva presència imposava allà on fos, si bé en les vegades que hi vaig parlar mostrava un punt afectuós que me la feia una persona pròxima, tot i el gran respecte i distància que hi havia entre la directora d’una escola i una alumna en la dècada dels anys cinquanta del segle passat.
Vaig anar a l’escola complerts els cinc anys, vaig iniciar la meva escolarització el curs 1956-57, en plena vigoria, i gran eloqüència, del nacional catolicisme espanyol, tal com es desprèn del llibre de 40 pàgines publicat l’any 1970 per l’Ajuntament de Barcelona, propietari de l’edifici escolar, segons reporta la mateixa autora, Rosa Robert, a Una realidad educativa: treinta años en la dirección del Colegio Nacional Reyes Católicos: Barcelona 1939-1970*. Es tracta d’un memoràndum il·lustrat amb algunes fotografies en blanc i negre que m’han fet retornar al color gris d’aquells dies, si bé amables pels ensenyaments rebuts: no es pot menystenir, refusar, el que, malgrat l’ambient repressiu imperant, va estar bé. En aquest llibre escrit arran de la jubilació de Rosa Robert, es troba una crònica detallada fil per randa dels propòsits pedagògics i la seva realització en aquestes tres dècades de la vida de donya Rosa, així l’anomenàvem, dedicades a l’ensenyament.
Aquí és on volia arribar ateses les circumstàncies socials, polítiques i religioses que en aquell temps ho amaraven tot. Donya Rosa Robert, que s’hi va dedicar en cos i ànima, això es trasllueix del text, a l’inici del relat explica els orígens del Colegio Nacional Reyes Católicos sense mentir, però sense dir tota la veritat. Donya Rosa, amb la típica prosa encarcarada i propagandista del règim franquista, pròpia de Radio Nacional i del No-Do, diu que l’any 1939 li va ser encarregat posar en marxa l’escola i que en la recerca es va trobar adient aquell edifici que abans havia estat propietat d’unes monges. La realitat és tota una altra. Ja se sap que la història acostuma a escriure’s a conveniència.
Notícies sobre l’escola trobades en recerques a internet, i que vaig incloure al llibre La meva llengua, la meva vida (Voliana Edicions, 2020), informen que el Grupo Escolar Reyes Católicos, o Colegio Nacional Reyes Católicos, la denominació es troba escrita de les dues maneres, va ser fundat l’any 1941. Tampoc no és ben bé així: donya Rosa Robert escriu al seu text que l’escola va ser inaugurada oficialment per les autoritats pertinents el dia 6 d’octubre de l’any 1941, sí, però de fet ja estava en funcionament abans. Llegim-ho de les seves pròpies paraules: «En 1939, abre por vez primera sus puertas a la infancia barcelonina [a la de classe senzilla, humil, és clar] con sentido pleno de la obra a realizar por parte de las autoridades y maestros, y el 14 de diciembre de 1940 fue entronizado el Sagrado Corazón [a la capella de l’escola]».
Ara la veritat completa fins on podem escriure-la: la història d’aquesta escola de primària és més antiga. El precedent de l’escola nacional franquista és l’escola Els Llorers, que va obrir les seves portes l’any 1936 en un edifici reconvertit, ja que abans hi havia hagut un convent popularment anomenat «Les arrepentides» per la gent del barri perquè hi anaven a parar noies de vida trista i marginal que les monges recollien. Després de passar per una catalanització del nom l’any 1986, el Grup Escolar Reis Catòlics va recuperar el nom primigeni Els Llorers l’any 1998.
Després de la guerra, a través de l’Ajuntament el règim franquista va recuperar l’edifici que, en efecte, havia estat d’unes monges, i devia ser en aquest moment que li va ser encarregat a donya Rosa Robert posar en marxa el Reyes Católicos, com així anomenàvem familiarment el nostre col·legi, la nostra escola de primària.
Costa un món i mig arribar a la veritat, a posar les coses a lloc, però és necessari per saber d’on venim: d’aquella penúria de la postguerra de bracet amb la tirania més abjecta, si bé, posats a imaginar, no és descartat veure en les circumstàncies d’aquells dies terribles, la cruïlla existencial en la qual potser es van trobar moltes d’aquelles mestres joves que van fer els seus estudis en temps de la República i que volien continuar exercint la seva professió, ja fos per una vocació de pedra picada, o ja fos per la pura necessitat de guanyar-se la vida en un temps en què poc hi havia de res, i potser havien d’ajudar a mantenir la família.
No es tracta de justificar la connivència d’aquelles dones amb el règim totalitari que ens va tocar viure, sinó que es tracta d’explicar sense apriorismes condemnatoris una decisió transcendental en les seves vides a tenor del bon ensenyament que les alumnes vam rebre: un ensenyament de qualitat acadèmica que a mi, personalment, em va permetre no estudiar pràcticament gens quan vaig fer el batxillerat. La base d’estudis adquirits al Reyes Católicos era molt sòlida. Aquelles mestres, formades en l’escola moderna, aquelles dones que van estudiar abans de la guerra encara que després de l’ensulsiada haguessin d’ajustar-se si-us-plau-per-força al programa del franquisme militant de l’època, valien molt, tenien un gran nivell de coneixements que van saber traslladar a les seves alumnes sempre que no fos el català ni en català, és clar, ni tampoc la història i la cultura catalana que ens va ser segrestada. Conèixer-la ens ha suposat fer-ne la recerca pel nostre compte, talment com buscar vestigis d’una civilització sota les runes.
Se n’ha parlat molt poc, d’aquesta variant d’exili o emmascarament de les idees i capteniment d’algunes d’aquelles dones (altres potser sí que havien abraçat el falangisme ja abans de la guerra) per poder continuar exercint com a ensenyants prèvia purga del règim. No podem saber què hi havia en el cor, doncs, d’algunes d’aquelles mestres la vocació de les quals sens dubte era l’educació d’aquelles filles de les classes treballadores que podien accedir a ser instruïdes com potser moltes dones de la seva generació no ho havien pogut ser. Alguna cosa se salvaria, per al futur, si les noietes aprenien a llegir i a escriure amb competència i a adquirir un ensenyament general ampli que les preparés per a la seva vida d’adultes. Alguna cosa se salvaria si adquirien prou cultura com per pensar per elles mateixes i, amb criteri, veure el que hi ha més enllà de l’evident. Potser només aquesta era la seva fe practicada a les aules més enllà de, per torns, resar cada dia el rosari a la capella de l’escola: procurar una cultura de base a aquelles joves que fos el fonament d’una vida que les pogués allunyar de la ignorància que havia bastit la història amb episodis sagnants com les guerres en què es perden vides, però també es perden mestres i referents culturals.
*Agraeixo a Pau Raga, de la Biblioteca Rosa Sensat, haver-me facilitat escanejat el llibre de Rosa Robert, publicat l’any 1970 per l’Ajuntament de Barcelona.