A tots ens és molt necessari manifestar-nos amb plena veracitat, de fets i de paraules. En el terreny de la veritat caldria sempre ser molt sincers, amb total coherència i rectitud. Alguns creuen aconseguir-ho dient clarament tot allò que volen, sense deixar-se emportar per cap respecte humà, fent-ho, a més a més, a la seva manera sense embuts de cap mena. Però alguns consideren més prudent que, si les circumstàncies ho obliguen, callar, dir coses a mitges, o, fins i tot enganyar obertament. Per tant, no “passa res” no sent del tot veraços. Ara bé aquests, que no els importa gaire caminar o no “en la veritat”, tenen el greu perill de participar de la gran comèdia, fet que podria esdevenir tragèdia en cas que les coses es torcessin o anessin maldades. Potser – i se n’adonen massa tard – haurien d’haver parlat amb veracitat perquè ho exigeix el bé d’ells mateixos o el del proïsme. Només aleshores haurien pogut també acceptar les culpes davant els altres. Les “situacions callades…o enredades” acaben en embolics o en trifulgues com el rosari de l’aurora.
D’altra banda, no és de rebut participar frívolament en la construcció d’una mentida en la vida social, professional o familiar. I ens ha de doldre molt no explicar les coses tal com són, fent-nos l’orni per tal de “sobreviure” o fer la “viu-viu”, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha qui creu que no importa gaire ofegar-se, de mica en mica, quan, pel contrari, dir la veritat sempre ens alleugera i ens deixa respirar profundament en consciència. Naturalment, moltes coses, en aquest terreny, poden ser conflictives o delicades. Com algú afirmava, tot ésser humà és un “conflicte amb potes”, però la conflictivitat no desapareix callant i deixant que passi el temps, per veure si aquest tot ho guareix. Pensar bé les coses que s’han de dir o fer, resulta, de vegades, més difícil que inventar-se-les, fantasiejar-les, somiar-les o “representar-les”. Algunes notícies, alguns fets o algunes persones, tant en la vida pública com en la privada, potser ens marquen limitacions a l’hora d’expressar-nos verament.
No parlo de temes o assumptes que siguin res de l’altre altre món, sinó de la quotidianitat que vivim. En el dia a dia ens guiem per la intel·ligència, la voluntat, la memòria, el cor, els sentiments…Toquem sovint un material delicat sobre el qual es poden fer moltes apostes, digressions o teories, i és perillós deixar-se emportar per una imaginació desbordada o unes invencions descabellades. Per això, hem d’abordar qualsevol tema amb molta rectitud, essent molt realistes i exigents d’acord amb allò que creiem en consciència que és la veritat. Després, cal posar-hi il·lusió i ganes d’edificar sense enganys o mitges veritats. També hi ha un cert sentit del deure que ens mou, alhora que hem de mantenir el respecte envers totes les persones que ens envolten, tot i que, de vegades, ens costi una mica.
Ningú no es troba lliure de culpes – qui no és pecador? -, de febleses i d’equivocacions en aquest camp. Però també ens trobem molt ben acompanyats per tal de poder obrar rectament i amb ponderació: tant la bondat com la malícia alienes tenen un bon pes i una clara influència. No hem de ser insensibles – mesells – enfront de les pròpies responsabilitats, i no hi cap una voluntat de no resoldre res per meselleria o resoldre-ho malament per por.
S’ha dit, algun cop, que certs comportaments encarnen pures hipocresies a causa d’un inconfés afany de quedar bé. Però la nostra voluntat ens ha de conduir a la recerca de la veritat en nosaltres mateixos, tenint en compte les diverses situacions per les quals podem passar. Hem d’admetre que hi ha qui escriu o diu coses que desperten enfadaments, contrarietats o reaccions inesperades en el proïsme, tot i que hem d’admetre que també les altres persones volen actuar en consciència i s’esmercen per considerar-ho tot amb amor i des de la veracitat.
Voldríem que cadascú visqués en la llibertat, en l’amor i en la veritat, aquesta triada que agradava tant a Sant Agustí. No cal dir-ho! Un clar amor a les persones i a la seva llibertat en un exercici constant de la veritat. Això ho vol tothom, a no ser que es tingui una ànima perversa.
Ara que es parla tant de la memòria històrica, la contraposem a la desmemòria, a l’oblit o a la mentida? Inventem o falsegem dades? No escoltem els altres?…”En el fons – deia una escriptora de casa nostra – la lluita més tràgica és la de la memòria contra l’oblit”. És tracta, de fet, d’una lluita aferrissada de la veritat, mantenint l’amor als altres i a la vera història.
