Admetem el principi obvi que és Alemanya a través dels seus dirigents, qui, de facto, controla la política monetària europea a partir del seu banc central. Merkel és, doncs, qui decideix a qui es deixen els diners i a quin tipus d’interès. És també qui decideix que no es pot devaluar. Merkel posa condicions a banquers i estats per deixar-los els diners de tots. Merkel mana sobre l’economia. Alemanya, és a dir Merkel, té el poder econòmic, l’únic poder real. Avui en dia, Merkel mana a Europa.
Per deixar diners, Merkel, convertida en banquera de tots, obliga a efectuar reformes. Té un mandat constitucional? L’hem escollida? Té un poder explícit? No, no i no. Simplement controla al BCE que és qui decideix fer anar la maquineta i comprar indirectament el deute de l’estat espanyol.
Les reformes a què Merkel vol obligar, però, semblen de sentit comú: racionalització de la despesa pública, flexibilització del mercat laboral i pensions sostenibles. El problema és que són del tot inassolibles per aquells països com Espanya, que han entrat en absoluta recessió. Ja és massa tard! Són inassolibles perquè en plena desactivació econòmica la restricció monetària, com s’està demostrant, només genera més atur, menys activitat econòmica i per tant més deute. El remei de la Merkel és pitjor que la malaltia. És com frenar en plena corba quan hi ha gel.
Malauradament, l’única solució possible és monetaritzar, devaluar i retornar a la via de la competitivitat com sempre s’ha fet quan no hi ha hagut més remei. La Vanguardia d’aquest diumenge en parla abastament, per fi… I tot el què Frau Merkel i els seus experts tardin en reconèixer-ho només farà que agreujar el problema. Negar el debat monetarista ara i voler imposar polítiques restrictives és un suïcidi. Pels homes de la Merkel, un 27% d’atur al 2013 és una mala dada. El mateix 27% d’aquí a dos anys, sobre el paper serà una dada igual de dolenta, i un 26% una lleugera millora. Però per al 26% d’aturats que portin tres anys aturats serà un drama de proporcions inimaginables.
Si Frau Merkel no varia la seva tossuda política de restriccions monetàries, haurem de fugir també del Nord. Ens poden expulsar o pactar la sortida d’aquesta estranya Europa monetària manada per la Merkel. El què no podem és ser-ne esclaus. Els interessos del deute espanyol representen al 2013 60.000 milions (tres vegades el pressupost de la Generalitat. Si seguim al mateix ritme que els darrers 4 anys, el deute espanyol al 2017 superarà els 1,4 bilions i els interessos representaran prop de 100.000 milions (5 vegades el pressupost de la Generalitat) Formiguetes de Catalunya: ha arribat l’era glacial! . I això potser ens ha d’obligar a nous horitzons. Al sud hi fa menys fred. Marxem del nord. Fem com els anglesos. Encetem ja el debat. Ni Europa , ni Espanya: Catalunya.
