Ara la consternació, entre els polítics berguedans, per la destralada comesa contra el Pi Vell és total. Hi ha corredisses perquè pugui ser restablert abans de l’aplec del tercer diumenge de juliol. Però el que s’hauria de preveure és una dignificació de tot l’entorn. La presa de serioses mesures de protecció dels voltants del Pi, fer d’una vegada que els metres al voltant del Pi Jove i Vell siguin de titularitat pública municipal de Castellar del Riu. Les presses mai no porten les coses a bon port.
La pujada de tècnics forestals de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona és molt important. Caldrà saber què en diuen i obrar en conseqüència. Per fer l’aplec un amb només dues branques, tampoc passa res. Servirà per recordar de nou com és de dura, llarga i difícil la via catalana cap a l’alliberament nacional. El Pi Vell ha patit ultratges a dojo: pintades de tot tipus, han trencat la placa en record de mossèn Cinto… Al Pi Jove fa pocs anys li van voler fer la corretgeta (serrar l’escorça, per impedir que la saba circuli), per tant, s’ha de ser molt curós amb les mesures que s’hauran de prendre. Haurien de servirperquè el Pi aguanti com a mínim cent anys més.
L’any 1921, després d’unes eleccions a diputats per la Mancomunitat de Catalunya, els elegits de la Lliga del districte electoral de Berga i Manresa –van guanyar-les espectacularmen – van decidir fer un Aplec per sant Jaume a sota el vell Pi, ja mort, fent una missa, sardanes i parlaments. Va pujar a Berga gent com Ventura Gassol o Ferran Valls i Taverner.
Gassol va consagrar al Pi Jove com l’hereu del vell Pi ja mort (havia deixat de viure cap allà l’any 1913) i Valls i Taberner va demanar l’Estat Català abans de la fundació d’aquesta organització politicomilitar per Francesc Macià. Gassol va dir “…no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya..?” que “Déu és amb nosaltres i en la nostra causa” i acaba demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que, com fou cedit a la Unió Catalanista el Pi de les Tres Branques Vell, “ara ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya […] i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demaní a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne: “…aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall: Pluja, sol, davalla -els xics es fan grans- amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria“. Mai ni Maria Marpreu, ni Sansalvador -propietaris successius de Campllong- no van fer la cessió notarial i posterior inscripció dels terrenys dels dos pins a la Unió Catalanista o a la Mancomunitat de Catalunya. Per tant, encara avui al 2014, són de propietat particular.
Els tècnics han de decidir que fer-hi i com fer-ho. Jo només puc fer el suggeriment que s’hauria de fer, el més a prop possible del Pi, un centre d’informació i interpretació d’aquest arbre mític que per la poesia de Verdaguer ha esdevingut l’arbre sagrat de la Pàtria.
