Ai. Com amb l’Hèrcules. La mateixa línia mitja, la mateixa esma. I com aquell dia, arrencada de cavall… i parada de burro. I voler-ho fer tot tant bonic, com el gol: diria que fora d’algun aplegapilotes a la jugada l’han tocats tots, i Messi des del balcó de l’àrea, si, cert, l’ha coronat: celebrem la bota d’or com cal, no fos dit. Bonic. Tant, que l’han provada una colla de cops més, i a fe de Déu que es mereixien que alguna més n’entrés. Però no és bo jugar a fer preguntes si no tenim una resposta, o si més no no la intuïm.
Potser sí que una mica la mida ens la van prenent, sorprenentment més a casa que a domicili i més els teòrics rivals assequibles que aquells que al final ens haurem de trobar a la zona alta de la taula. No tanquem bé els partits, ens desinflem, la conducció sense velocitat se’ns apodera i ens costa Déu i ajuda trobar qui, sense que calgui que es posi l’equip a les esquenes, trenqui el “grogui” d’un coi de gol tontorron de corner, que no n’hi havia per tant, qui tiri pel dret i quan no hi ha temps per floritures, ni combinacions màgiques, no es deixi encomanar, ni li pesin les cames i, ni que sigui lleig, faci el gol que cal. Caldrà buscar un Salinas, per entendre’ns. No veig a Bojan en aquesta labor.
I res, prengueu paciència, que demà els del cilici estaran a la seva salsa.
Joan Capdevila i Esteve
