Continuo pensant que la sentència de l’estatut ha descol·locat a totes les forces polítiques catalanes, excepte a l’inconscient PP. I la manifestació del 10 de juliol ha fet evident un profund malestar ciutadà que no s’està vehiculant mitjançant cap força política amb representació parlamentaria. Així com el desgavell del tripartit pot trobar una raonable i desitjable alternativa en CiU, la necessària resposta a la crisi institucional i afectiva amb l’estat continua sense veure’s amb claredat. I no pas per manca de temps en pensar la rèplica al Tribunal Constitucional davant d’una sentència que tothom intuïa. Però és que mentre uns intentaven dilatar el pronunciament del tribunal amb desesperades maniobres que es veien abocades al fracàs, els altres s’omplien la boca parlant d’una impossible resposta unitària. L’apel·lació a la unitat va servir com a comú escut protector dels partits que van defensar l’estatut davant l’emprenyada general però només podia durar fins que entre ells, en període preelectoral, tornessin a repartir-se llenya recíprocament. I així estem. Per acabar-ho d’arreglar les noves ofertes independentistes, fent passar els personalismes per davant dels objectius, han acabat de descol·locar als que podien veure-hi encara alguna alternativa. Per tant no hi ha resposta dels partits actualment representats, que defensen encara el pacte amb l’estat, ni credibilitat en la proposta rupturista alternativa.
L’error d’ERC, amb els dos tripartits, especialment el segon, ha estat monumental. I tràgic pel país. Ja sé que a pilota passada és fàcil de dir però la miopia dels seus dirigents ha estat de llibre. I la paradoxa és evident: a més sentiment independentista menys suport electoral tenen. Per això els posa dels nervis que els facin aquesta reflexió en debats públics. Si ERC hagués rebutjat el segon tripartit, ara podria esdevenir una força política amb possibilitats reals de liderar el país, capitalitzant gran part del vot que el passat 10 de juliol es va manifestar a favor de la independència. No ha estat així perquè senzillament la direcció d’ERC no ha estat a l’alçada. I ha passat el que irremeiablement havia de passar. Els votarà el catalanisme social d’esquerres que defensen. Ja veurem quants són.
CiU es presenta a les eleccions reclamant el concert econòmic. En Vicens Pedret, en aquest mateix digital, entusiasta com és de mena ho defensa obertament. Suscintament, el seu argument és: si CiU defensa el concert econòmic i aquesta és una estació cap a la independència que genera ampli consens, no ho critiquem i sumem-nos a la iniciativa.
Potser per deformació professional o perquè tinc més memòria, no hi estic del tot d’acord. Ja vaig dir en anteriors articles que votaria a CiU perquè em sembla una urgència nacional apartar el tripartit del govern però em guardaré molt de demanar a ningú el vot per CiU amb l’argument del concert econòmic. En primer lloc perquè on cal demanar-lo és a les eleccions espanyoles, no a les catalanes. En segon lloc perquè és impossible d’aconseguir per raons jurídiques, després de la sentència sobre l’estatut., sense modificar la Constitució. En tercer lloc perquè és impossible d’aconseguir per raons polítiques, ja que sempre es posarà d’acord abans el PSOE amb el PP. I en quart lloc perquè implica la fallida financera de l’Estat, els dirigents del qual han demostrat tanta sobrada eficàcia en malbaratar recursos com en extreure’ls de Catalunya.
Un dels arguments de CIU quan es va redactar el nou estatut fou precisament el d’incorporar i blindar el finançament, aspecte que tècnicament es podia resoldre, abans no ara, també amb l’antic estatut i modificació de la LOFCA. Alguns, també en Pedret, quan s’iniciava la redacció de l’estatut varem endegar la campanya “Catalans pel Concert” que va rebre moltes adhesions i nuls resultats. La proposta política inicial, que només ens aproximava al concert, es va anar diluint, contra la voluntat de CIU i ERC, en cada etapa del calvari estatutari: negociació amb el PSC, maniobres i dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat, esmenes del PSC-PSOE i pactes al Congrés i finalment sentència del TC. Per acabar, tot plegat, amb el minso nou sistema de finançament, tant ben venut amb la complicitat de la premsa, intel·lectuals i institucions a sou del règim (algun dia, sigui dit de passada, m’agradaria saber que han fet els senyors Castells i Tura, a banda de vendre fum, per estar tant ben valorats, inclòs en ambients convergents; quan vulguin en parlem).
Per això, sento dir que em cansa molt tornar a sentir parlar del concert, des del convenciment que Espanya no el concedirà mai. I que alguns no tenim el valor de fer promeses que, no per falta de ganes, sabem que no es compliran. Tampoc volem vendre fum. Respecto que algú encara vulgui defensar aquesta bandera però sí ho fa hauria de dir també que pensa fer quan li diguin per enèsima vegada que NO. Allà ens trobarem. Si alguns per diferents raons necessiten aquest pas i una mica de temps, endavant, però vulguin o no segur que serà la última vegada.
Per a mi la resposta de veritat s’ha de donar a les properes eleccions espanyoles, amb el suport del nou govern català. Ja en parlarem.
