A ningú se li escapa que Joan Laporta és el gran favorit per convertir-se en el nou president del FC Barcelona. Les penúries esportives dels blaugranes en els darrers anys, la gestió econòmica nefasta de la junta de Bartomeu, el possible adéu de Messi i la decadència institucional deixen un terreny òptim perquè la valentia, la il·lusió i el carisma de Laporta penetri amb força entre els socis. Les enquestes així ho reflecteixen. Segons Mundo Deportivo (un mitjà que no li ha anat mai a favor) el 52,3% dels socis votarien a Laporta si les eleccions fossin demà. Però de moment la pandèmia les ha endarrerit i no seran el 24 de gener tal com estava previst, cosa que dona més opcions al seu principal rival, Víctor Font. La sensació avui dia, però, és que les eleccions només les pot perdre Laporta.
El projecte de Laporta es resumeix amb una paraula: Laporta. La pancarta a 100 metres del Santiago Bernabéu és un dels punts d’inflexió d’aquesta precampanya. Va ser una acció que va captar l’atenció de la majoria de portades de diaris de l’endemà i que va ser trènding tòpic a les xarxes socials durant moltes hores. La lona donava un missatge de valentia i atreviment, qualitats que tothom associa amb Laporta. La visibilitat que va tenir el candidat durant aquella setmana va ser increïble, amb un retorn de la inversió espectacular. I el més important, va redefinir qui és el principal rival. Laporta amb la pancarta deia als altres candidats que el rival no és ell, sinó el Reial Madrid. I rememorava, de pas, els millors anys del barcelonisme sota la seva presidència amb victòries tan aclaparadores al Bernabéu com el 2 a 6 o com l’exhibició de Ronaldinho amb aquella cèlebre imatge del senyor del bigoti amb bufanda del Madrid al coll aplaudint dempeus al Gaúcho.
La pancarta va posar nerviosos els altres candidats, especialment Víctor Font que va cometre un greu error d’estratègia publicant un vídeo parlant de la pancarta de Laporta. “Amb pancartes ni guanyarem la Champions, ni farem un estadi nou”, li contestava Font. Mencionar un encert del teu adversari electoral és un greu error perquè acabes donant encara més ressò a la iniciativa i a sobre ho fas entre el teu electorat, que en aquest cas és molt semblant al de Laporta. La voluntat de Font era poder tenir el seu titular i donar el missatge de “jo tinc projecte, tu només pancartes” però, es miri com es miri, va ser un error.
Font basa la seva campanya en el projecte i s’allunya del presidencialisme de Laporta. Una aposta innovadora, però arriscada, principalment per una qüestió: el Barça fa sis anys que no té president. El soci necessita caràcter i recuperar l’orgull, i competir amb Laporta en carisma i pebrots és una tasca molt complicada, i Font sap que s’ha d’allunyar d’això.
Font ha vestit un projecte de llarg recorregut i molt ben pensat, amb una idea esportiva molt raonable de deixar el futbol (i el bàsquet, i l’hoquei, i l’handbol…) per qui en sap, en un model de junta directiva gens intervencionista. Ha il·lusionat amb el retorn de Xavi Hernández i ha vestit una proposta econòmica (el seu gran fort) intel·ligent per poder vendre sense intermediaris continguts i serveis directament als 340 milions de seguidors del Barça que es calcula que hi ha arreu del món. Ara bé, el que era un projecte molt ben estudiat i detallat des de feia molts anys ha anat tenint petites patinades fruit segurament de la improvisació, com el fitxatge fugaç de Jordi Majó o la incorporació del fundador de Glovo, Óscar Pierre, molt criticat per les males condicions dels riders d’aquesta empresa de comandes.
El candidat de Granollers es troba en un atzucac: ha de competir amb Laporta compartint electorat. És a dir, ha de criticar a Laporta sabent que el seu electorat se sent orgullós dels anys viscuts sota la seva presidència. Si endureix el discurs contra ell pot captar el vot anti-Laporta, sí, però també pot decebre a una part important dels seus votants. Quin és el problema per Font? Que el vot contra Laporta el capitalitzarà Freixa. El fet que Toni Freixa superés el tall de les signatures ha esguerrat bona part de les opcions que tenia Font de lluitar per la presidència del Barça. Un cara a cara entre Laporta i Font era l’escenari més favorable per ell.
I amb tot plegat ens plantarem a una campanya que serà atípica per la pandèmia, però alhora apassionant i on els socis i sòcies del Barça hauran de triar entre dos models ben diferents: el de Laporta o el de Font. Veurem un Laporta molt mesurat en el discurs, lluny de les estridències del 2003 i lluny del “al loro” i del “que n’aprenguin”, conscient que un error li pot costar molt car. A l’altre cantó, Font haurà de sortir a l’atac, ser més incisiu per vendre el seu projecte i deslligar-se d’aquesta correcció política. I si cal, fer pujar el porter al minut 90. De moment, la pandèmia li ha regalat més temps per remuntar.
