“Si la Generalitat finança els serveis públics dels catalans és gràcies al govern d’Espanya” (paraules de Cristóbal Montoro al Senat 9/7/13)
“Montoro demana menys arrogància a ERC” (18/6/13)
“Montoro demana que CiU actuï amb lleialtat institucional” (7/5/13)
Serien interminables les cites d’aquest senyor en les que el comú denominador és sempre el mateix: CINISME.
La definició (no filosòfica) del diccionari Pompeu Fabra de cínic és relatiu a la persona “que, impúdicament, fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat”.
La definició de la RAE és encara més contundent: “1. m. Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables. 2. m. Impudencia, obscenidad descarada.”
El problema del cinisme, aplicat en les relacions humanes és que el cínic ni vol, ni pretén un acostament amb aquells que critica, o amb les persones amb qui es relaciona. Ans el contrari L’objectiu del cínic és el de la caricatura impúdica de la realitat que pretén dibuixar tal com ell la veu. I que tant li fa, si els adversaris ho accepten o no. Dic bé, adversaris, ja que el cínic així és com veu els seus interlocutors.
Atès que el Sr. Montoro no és l’únic Ministre que parla i actua cínicament (el Sr. Wert n’és un altre que rivalitza meritòriament), si bé n’és el més preclar, la conclusió obligada seria doncs, que el Govern de Rajoy ni vol ni pretén l’acostament dels adversaris a les seves tesis, ni al seu Govern. El Sr. Rajoy i els seus ministres s’han instal·lat còmodament en llur majoria absoluta, i allò que els interessa és manar –que no pas governar- i que tothom ho noti.
Arribats aquí, quina alternativa tenim per fer avançar els interessos dels catalans i del nostre Govern, si a l’altra part només hi ha actituds antidialogants, cíniques. Arribats aquí també, com es pot defensar, sense ser titllat d’ingenu, obstinat, obcecat, o pitjor encara, de toix (per interès?)
Ho he dit altres vegades. A Catalunya es donen dues posicions majoritàries davant de l’independentisme. L’ètnic i el que jo en dic, reduccionista (si desapareguessin determinades condicions, se’n deixaria de ser)
Si doncs ells saben que la part que més està creixent de l’independentisme, és el reduccionista, per què entestar-se en el cinisme, que no sols no acosta posicions, sinó que les allunya irremissiblement?
Com diu el President Pujol, decebut i desenganyat, per sortir d’aquest atzucac, l’independentisme val més que creixi.
