Per empatia generacional, l’anunci de la trobada a 8TV entre Felipe González i Miquel Roca em suscitava una certa sincera curiositat. Em trobaria davant de dos campions de la transició de la dictadura a la democràcia. Tots dos van tenir aleshores un paper preponderant i de gran pes específic. Un envitricollat paper que ningú no ha oblidat i que els ha portat a figurar amb lletres àuries en els annals de la història política contemporània.
Tanmateix, si he de continuar essent sincer, he de dir que d’aquest encontre n’esperava més que judicis imprecisos, opinions desdibuixades o efluvis de bona voluntat política. En realitat, estava ansiós per escoltar una anàlisi més penetrant no tant sobre el present rabiós o la política menor del dia a dia, sinó sobre els trenta i tants anys que hem viscut en aquesta democràcia per ells dissenyada i amb tant d’esforç engegada.
En concret, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, cap dels dos interlocutors es va referir als dolorosos, i de vegades demencials, episodis que s’han anat succeint a Catalunya com a conseqüència de decisions polítiques opressives del govern de l’Estat. ¿És comprensible que ni Felipe González ni Miquel Roca entressin a examinar el fet cabdal de l’amputació de l’Estatut d’Autonomia del 2006 per part del Tribunal Constitucional, després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat per les Cortes Españolas?
Aquesta primera pregunta en genera d’altres no menys inquietants. ¿No era aquesta trobada televisiva una ocasió adequada perquè els dialogants posessin sobre la taula la qüestió prepolítica que consisteix a preguntar-se per què els governs espanyols (els socialistes i els del PP) s’han mantingut olímpicament en la ignorància de la realitat i no han aprofundit mai en l’anàlisi i el tractament dels “fets diferencials” hispànics? Ambdós protagonistes haurien pogut abordar el tema de les “nacionalitats” existents al territori espanyol, i tractar d’esbrinar de què parla la Constitució espanyola quan fa servir aquest terme al seu article segon. ¿Es refereix a nacions autèntiques a les quals no se’ls pot negar el dret a autodeterminar-se, o bé es tracta d’un recurs terminològic per sortir del pas i despistar els ciutadans? I ¿com s’han d’articular aquestes nacionalitats si es vol anar cap a un Estat plurinacional? ¿Està disposat algun govern espanyol a estudiar seriosament tots aquests temes, amb voluntat autèntica de reconstruir l’estructura d’Espanya a partir de bases establertes en comú amb les nacions existents?
Cal que reconeguem uns i altres que el problema hispànic en aquests trenta anys de democràcia ha quedat enquistat. Ni la intel.lectualitat, ni el món acadèmic, ni els mitjans de comunicació han tingut l’audàcia de plantejar-lo des d’Espanya. D’aquí arrenca –és la meva opinió- l’inesperat fenomen sociològic que s’ha produït a Catalunya, que es manifesta en una impressionant desafecció respecte a Espanya, en una llunyania de sentiments, en una necessitat de prescindir d’unes institucions polítiques espanyoles incapaces de gestionar la pluralitat hispànica.
Totes aquestes qüestions haurien pogut ser abordades en la trobada televisiva dels dos líders que, per bé que ja no estan a primera fila, compten amb un elogiable prestigi. Penso, fins i tot, que haurien pogut desencadenar una nova dinàmica de superació del gran dèficit actual de l’Estat: la manca absoluta de disposició a pensar, a analitzar, a preveure. Només interessa el dia a dia que actua com a torrent impetuós que s’emporta els temes essencials al mar de la indiferència, de la improvisació i de la desídia.
Tant Felipe González com Miquel Roca van culminar el diàleg projectant bons desitjos i fluixes esperances davant la tela esquinçada que unia (o almenys ho semblava) en el seu temps els diversos pobles de la Pell de Brau. González afirmà que encara es podria cosir. Roca es referí a un nou model de convivència basat en el pacte. Semblava que tots dos passaven per alt l’onada sobiranista de l’últim 11 de setembre, oblidaven que la consulta al poble català és inevitable, i ignoraven que el jovent català ja no està en disposició de cosir res ni de fer marxa enrere en el procés cap a la sobirania.
