Dies enrere, als espais publicitaris de TV3 s’hi podia veure un retrat d’Eugeni d’Ors. “Calla, que parlaran del noucentisme”, vaig pensar a primera vista. ¿Quan deuria fer que no es tractava aquest moviment cultural a la televisió pública catalana -si és que s’havia fet mai-? Doncs bé, vaig veure, afligit, que un cop que es treu el tema és per difamar-lo tant com sigui possible. El retrat formava part d’una falca publicitària d’un documental titulat “Modernisme, una història de destrucció”. La voluntat de l’obra, presentada per Lluís Permanyer, era posar de manifest un seguit de destruccions irreparables del llegat modernista de la capital catalana.
De trampes n’hi va haver moltes. La principal va ser el fet de barrejar uns postulats teòrics amb un seguit de destruccions físiques. En el documental s’hi lligava el rebuig del modernisme per part dels noucentistes amb la l’enderroc d’un seguit d’edificis històrics. Així, allò que Freud anomenava “matar el pare” es convertia en un parricidi real i delictiu. S’atreviren, fins i tot, a disculpar el franquisme i les seves polítiques personalistes, corruptes i insensibles amb una frase lapidària: “El responsable era el noucentisme”. Aleshores també deu ser el noucentisme el responsable de tots els nyaps urbanístics fets a la costa catalana i dels blocs de pisos horribles enmig de poblets que haurien estat idíl·lics. Però, curiosament, cap dels edificis modernistes enderrocats va donar lloc a una nova edificació que seguís els cànons del noucentisme.
Segons el mateix documental, “el pontífex del noucentisme, Eugeni d’Ors, va començar el 1906 una campanya tremenda i sistemàtica contra el modernisme”. Estava ben confós, jo que em pensava que el 1906 el que s’havia iniciat era el “Glosari” a “La Veu de Catalunya”, on s’hi assentaven les bases teòriques del noucentisme que tants fruits havia de donar. Ja només de començar Permanyer es preguntava: “S’imaginen com seria Barcelona si haguessin triomfat les idees que exigien la destrucció del modernisme?”. La pregunta ja és de per si errònia perquè les idees dels noucentistes sí que van triomfar. El que em puc imaginar és com seria Catalunya si no hagués existit el noucentisme: un reducte folklòric, on el nostre tret diferencial es basaria en menjar pa amb tomàquet, ballar sardanes i fer castells per, tot seguit, parlar en espanyol als nens petits i llegir “El Mundo” o “El País” tot fent el vermut.
El noucentisme no ha estat altra cosa que la creació de la Catalunya moderna, la codificació i posada al dia del nostre tret nacional. Aquells homes van ordenar la llengua, ens van dotar d’institucions i van tenir un concepte de país del qual en són deutores les nostres institucions actuals i és per això que avui podem parlar del que parlem i que demà serem el que serem. El noucentisme va idealitzar la nació per, just després, fer-la tangible i palpable amb escoles, carreteres i biblioteques. És tot això el noucentisme i no pas “una campanya tremenda i sistemàtica contra” res.
Cal no oblidar-ho. Però, per més que el modernisme arquitectònic sigui, amb la seva espectacularitat, el que ens dóna els quartos del turisme; per més que tinguem la suficient distància per no haver de desprestigiar l’obra genial dels modernistes catalans i que creguem que els nostres noucentistes, tot i tenir una teoria impecable, estaven equivocats en aquest sentit i per més que la nostra capital sigui una joia gràcies als modernistes, hem de tenir clar que Barcelona no passaria de capital regional sense els noucentistes. És per això que TV3 hauria d’intentar evitar el fet de posar retrats d’Eugeni d’Ors i Carles Riba amb una música de pel·lícula de por de sèrie B i provar de fer una mica de justícia a qui es va preocupar de dotar-nos d’un corpus teòric –i també pràctic- que fa que avui tinguem televisió pròpia.
