Hi ha noms de pobles catalans que, par raons molt diverses han agafat un siginificat especial a la nostra història. En els darrers anys Arenys de Munt, amb la promera de les consultes sobre la independència, n’és un. Ara és possible que Molins de Rei en sigui un altre, perquè des del discurs que hi va fer Artur Mas el 20 de juny, les perspectives electorals pel 27S estant canviant radicalment. Encara no tinc clar si positivament (ho desitjaria moltíssim) o negativament. Perquè la proposta té potser tants avantatges com riscos. Encara no està gens clar quina forma tindrà al final la “llista per la independència” o com se’n digui al final. Quan se sàpiga es podrà intentar de calibrar-ne les conseqüències. Independentment d’això, però, crec que hom pot rumiar una mica sobre els motius que hagin portat a Mas a fer una proposta diferent de la que tothom esperava.
Qui llegeixi els meus articles ja sap de sobres com penso jo sobre la persona d’Artur Mas. Ho vaig deixar ben clar el desembre passat (“El president Mas. Una interpretació molt personal”. 17.12.14). La meva opinió sobre ell està ben bé als antípodes de la que va expressar fa poc un furibund lector “masòfob” a un comentari d’uns dels articles d’El Punt Avui: “És una maniobra d’un home àvid de poder, de glòria i de diners, per salvar el seu lloc i la seva carrera”. Per escriure un disbarat així s’ha de ser ben bé dels que fins i tot a una cambra fosca es posen ulleres de sol per no veure la realitat, i que només veuen el món per l’estret forat que els hi deixen els seus prejudicis.
Artur Mas ha dit més d’una vegada que estava disposat a anar tan lluny com una majoria social li permetés. Mentres aquesta majoria social no era clarament independentista, va intentar aconseguir un pacte fiscal millor per Catalunya. Que Madrid s’hi negués rotundament i que deixés reduït l’Estatut a un parrac insuficient, va portar a una majoria més o menys estreta per la independència i en Mas va actuar en conseqüència, va posar CDC en la línia que volien tants catalans i va convocar les eleccions del 27S. Es pot discutir molt si la llista unitària que va proposar anteriorment hauria estat més o menys efectiva que les separades que ben aviat van imposar ERC i CUP. El President, però, sembla que està convençut que si no pot haver-hi una llista unitària, almenys n’hi ha d’haver una que tregui una majoria molt clara de vots (i si pogués ser fins i tot la majoria absoluta d’escons). Perquè allò que es decideix el 27S, com tots sabem de sobres, no és quines polítiques socials tindran prioritat en el temps més immediat, sinó si Catalunya estarà en condicions de practicar polítiques pròpies, socials o del caire que sigui.
El Parlament que s’elegeixi el 27S, passi el que passi després, tindrá una duració forçosament limitada. Si no s’aconseguís una majoria d’escons independentista, el terratrèmol seria tan gros que tot el panorama polític català es regiraria i caldrien noves eleccions ben aviat. Si s’aconsegueix, i el full de ruta segueix endavant, tot el més tard després de la proclamació oficial de la independència (després de deu mesos, dotze, divuit o els que siguin) s’hauria d’elegir un nou Parlament que ja entraria en el joc normal del que en diem dretes i esquerres (encara que aquesta definició sovint sigui inexacte i fins i tot discutible) i llavors serà el moment en el que cada partit s’haurà de guanyar els escons per mérits propis en les polítiques socials i econòmiques del dia a dia del país.
És aquesta prioritat absoluta de la qüestió nacional (que no vol dir pas que no s’hagi parlar de la política social, però sempre condicionada a poder-la fer sense ingerències de fora de Catalunya), la que suposo que en Mas segueix sense veure prou garantida amb les llistes separades que ha hagut d’acceptar a contracor. Els que qualifiquen la proposta del President com un intent d’ell de salvar políticament la pell, crec que s’ho haurien de fer mirar a ca l’oculista. Després que la separació de CDC de l’UDC duranista ha deixat Convergència neta de dubtes, i amb el prestigi d’Artur Mas a amples sectors de la població que abarquen totes les capes socials, ni tinc ni el més lleuger dubte que una llista de CDC amb una ampla participació de gent independent de prestigi, seria -i de llarg- la llista més votada de les tres o quatre que es presentessin sota el “paraigües” comú per la independència. O sigui que de fracàs polític res de res. I per això crec que la proposta de Mas només es pot interpretar pensant que anar per davant dels altres no és el que primordialment li interessaa, sinó -com ha dit tan sovint- que el caràcter referendari del 27S quedi clar com la llum del sol al davant de tothom, tant pels catalans com pels madrilenys, els xinesos o els texans.
La resposta recent d’en Junqueras, dient que si es forma una llista unitària només amb independents, sense polítics, ERC ho acceptaria, suposo que ell mateix sap que és més que discutible i només és un intent de dir: “si em deixeu fora, vosaltres també n’heu de ser fora”. Quan en realitat haurien de ser-hi tots a dins. Que CUPs, Colaus, Forcades i similars no hi entrarien ja es pot suposar. Peró una lista transversal de les societats civils, junt amb polítics d’ERC, de CDC i dels altres partits o grups que hi volguessin entrar, com vaig suggerir la setmana passada (i si cal tothom per ordre alfabètic) s’emportaria molt possiblement dos terços dels escons, i d’això es tracta ara. Però com que no és pas clar ni probable que s’adopti una variant així esperem a veure els resultats de la maregassa que ha aixecat la proposta de Molins de Rei.
