Tots som testimonis de la situació dramàtica que està vivint Unió Democràtica de Catalunya. És dramàtica perquè està buidant-se de persones i de militants que n’han estat els protagonistes durant molts i molts anys.

I estic palpant que els qui en són conscients d’aquesta situació tan dramàtica són ben pocs. La direcció actual fins i tot fa la sensació que ho està vivint molt a la fresca (“si n’hi ha que se’n van, també n’hi ha d’altres que hi entren”). La reacció del Sr. Espadaler després de la votació interna dient, gairebé amb joia, que havien guanyat, amanida per algunes reaccions del mateix Sr. Duran, fa pensar que o no en són conscients o que l’especulació de l’objectiu predeterminat i cobejat està aconseguint les seves fites.

Amic Ramon, guanyés qui guanyés, el drama està servit. Estic en contacte amb persones que ho han donat tot al servei del partit i ara tenen un dilema difícil, molt difícil de pair. Jo mateix en sóc un. I això que jo sempre havia dit per dreta i esquerra que Unió era l’instrument que jo havia triat per servir el meu poble. Per tant, arribat el cas hipotètic que Unió ja no és l’instrument adequat per fer aquest servei, el deixo, me’n vaig, i tots tan contents.

I en canvi, no és així. I em trobo amb gent al meu costat, que estimo, que admiro, que respecto que m’està traient de les entranyes alguna cosa amb la que no hi comptava. Que després de tants anys estimo aquest “instrument” que estimo Unió. Què és el que ha afaiçonat la meva persona, el meu caràcter, la meva forma de pensar? Sóc jo que he contribuït –en la part que correspongui, segurament molt petita- a afaiçonar el partit o és el mateix partit que m’ha afaiçonat a mi?

Segurament la simbiosi ha estat intensa, amb “feedback” que dirien ara. I l’entramat esdevé indesxifrable. I el drama és inevitable. Aquí també es palpa que l’actual direcció del partit no n’és conscient. Un partit està fet de persones. Hi ha qui parla de militants com el militar quan parla de baixes. “Tindrem tantes baixes”. Tot calculat. Potser això és allò que se n’esperaria d’un partit com Unió? Oi que no? Doncs, com és que hem arribat fins aquí?

Tot plegat és una demostració que estem vivint una situació d’excepció. El 27S ens marca –ens està marcant ja- un abans i un després. I qui no en sigui conscient no reaccionarà adaptat a aquesta realitat. I jo, militant d’Unió des de la clandestinitat, haig de tornar a la idea que el meu Partit és el meu instrument que vaig triar per servir Catalunya. I a més, no puc deixar de contemplar-lo si no és precisament i estrictament en relació amb Catalunya. No és la meva empresa, no és la meva feina. És una missió que em transcendeix a mi i com que estic al servei de la comunitat, aquesta m’ha d’entendre.

Aquest punt és fonamental. La nostra intervenció com a polítics és i ha de ser sempre, pedagògica. Hi pot haver coherències personals difícilment explicables i més difícilment intel·ligibles. Arribats aquí, el drama està servit. Si resto a Unió, pensant que els lideratges poden canviar, tindré la contradicció entre allò que penso i allò que defensa el partit. Si plego d’Unió, sembla que em llevin la pell o que em despullin al mig de la plaça pública. O que perdo aquella coherència per la que sempre he lluitat. Talment com que em prenguin la ploma estilogràfica, aquella que té la punxa d’or, mal·leable, adaptada a la pressió i al gir de les meves mans i dels meus dits, de tants anys de fer-la servir només jo.

Estem en situació excepcionalment excepcional, deixeu-m’ho dir així. I haig de prendre la decisió. Demà tenim assemblea de militants de Terrassa i com a persones lliures que som, prendrem la decisió, tots i cadascú amb els arguments llurs, farcits de matisos i d’històries que ningú ens pot estalviar.

Que feliç que ha de ser el militant que milita per un interès personal! No hi ha drames. Només conflictes. Els conflictes, lluny de les entranyes, són a la pell dels sentits. En una situació com aquesta, fins i tot els cops de colze poden esperar. Les baixes cauen soles. Per què tants de militants? Qui vulgui plegar que ho faci. Tants pleguen, tants n’entren. O no. Tant se val. Menys conflictes.

Fins aquí hem arribat? Fins aquí hem arribat.

 

Josep Ma. Puig
Terrassa,1937. Va estudiar Lletres a la UB. Execeix càrrecs de Direcció d´Empreses des dels 28 anys, en diferents rams, Jubilat, exerceix càrrecs directius en el Tercer Sector. Militant d´Unió Democràtica des de finals dels 60, Actualment fa compatible càrrec directiu a la Fundació Família i Benestar Social amb els estudis d´orgue clàssic al Conservatori de Grau Mitjà de Terrassa.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorMolins de Rei
Article següentGairebé mai no és massa tard