[La insostenible lleugeresa del ser. Milan Kundera. Edicions Destino]
“Les preguntes que no tenen resposta són les que determinen les possibilitats de l’ésser humà, són les que tracen les fronteres de l’existència de l’home”. La col·lecció de preguntes sense resposta que presenta “La insostenible lleugeresa del ser” és el motiu pel qual a Kundera se’l segueix citant de tant en tant i encara avui ens sona el títol d’aquesta novel·la 30 anys després de ser publicada. Moltes d’aquestes preguntes neixen de la dialèctica entre la lleugeresa i el pes, paradoxa central de la novel·la, perquè mai no acabem de saber si preferim viure assumint la terrible lleugeresa o sota un pes que reconforta fins que esclafa massa. Quan notem massa pes volem lleugeresa fins que ens sentim buits i enyorem el pes i vinga i som-hi.
D’aquests interrogants sense resposta que llança Kundera un dels que fa més mal és el que té a veure amb la parella protagonista: què en fem de l’amor quan un prefereix el pes i l’altre la lleugeresa. Kundera deixa clar que en temes amatoris es poden fer moltes combinacions però mirar-se a la cara en igualtat de condicions és un requisit innegociable. No sabem què fer-ne d’un home que estima una dona però necessita el cos de moltes altres i d’una dona que estima amb tanta dependència que desitja veure el seu home vell perquè se li esgoti el desig. La insostenible relació de la parella només resol que en un amor que es vol sa no hi cap la compassió.
Per explicar-nos-ho sense pietat Kundera recorre a l’etimologia: tots els idiomes derivats del llatí formen la paraula “compassió” amb el prefix “com” i la paraula “passio”, que significava originalment “patiment”. O sigui, que compassió vol dir que no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre; o que participem dels sentiments d’aquell que pateix. Per tant la paraula francesa pitié, l’anglesa pity o l’italiana pietà denoten fins i tot certa indulgència cap a aquell que pateix. Avoir de la pitié pour une femme significa que la nostra situació és millor que la de la dona, que ens inclinem cap a ella, que ens rebaixem.
Ell i Ella viuen junts durant una temporada. Davant les infidelitats, l’única resposta d’Ella és odiar el seu propi cos, que l’ha decebut i traït perquè no té prou força per ser l’únic cos de la vida d’Ell. Destrossada pels inevitables atacs de gelosia, Ella marxa. I Ell viu per fi la lleugeresa del ser. Però aguanta sol poc temps, perquè no hi ha res que pesi tan com la compassió. Ni tan sols el propi dolor és tan pesat com el dolor sentit amb algú, per algú, per a algú. Ell marxa a buscar-la, endut per l’última frase de l’últim quartet de Beethoven: “Es muss sein”. Ha de ser. I altra vegada, de la lleugeresa al pes pesant fins que torna a esclafar massa.
Ella, que se sap inferior i en certa manera indefensa, aguanta mals humors i escapades a canvi dels moments de tendresa. Fins i tot aguanta l’olor d’altres dones al seu propi llit. Ell es va cansant d’estar constantment inclinat cap a ella, de tenir una dona sota seu i no al seu costat. Quan passa més d’una setmana sense compartir llit amb algú altre, la compassió afluixa i l'”es muss sein” s’allunya per donar pas a “es konnte auch anders sein”: també podria haver estat d’una altra manera. I ja es veu que d’aquí no ens en sortirem. Si els equilibris sentimentals són per si sols complicats Kundera ens avisa que si volem enamorar-nos evitant l’autodestrucció una de les condicions fonamentals és que tots dos han de portar l’esquena ben dreta.
