Baixo del dinar a Taradell pensant que el Nadal, com els estius, tenen de bo i de dolent la consciència dels anys que passen i de com ens hem anat fent grans. Perquè al cap i a la fi som el record que en tenim, any rere any, com hem après a gestionar les alegries i a gestionar el dolor, el que hem perdut pel camí i el que hi hem guanyat. Passen els anys però el dia de Nadal continua allà, esperant-nos, disposat a despullar les nostres febleses i les nostres frivolitats. A través del dolor hem comptat el pas del temps que ara, per aquestes dates, se’ns presenta més nu que mai. El que abans ens enlluernava ara ens ho prenem com un tràmit més, i allò que mai no ens havia dit res ara és la llavor de totes les nostres il·lusions. Hem guanyat prespectiva, que el gris també existeix, i fins i tot ens fereixen records de coses que no hem viscut. Si mai ens hi trobem massa còmodes, ens aquests dies de Nadal, de seguida ens abraça la por que ens adverteix que els moments bonics no duraran per sempre, però acceptem un punt tristor com a part intrínseca d’aquests dies. Fem balanç, i gairebé sempre hi hem guanyat més del que hi hem perdut, però això no amaga els dies foscos. L’esperança ja no sabem on ficar-la, i ens hem fet prou grans (i ho veiem ara) per entomar-les totes amb mig somriure. El Nadal, com els estius, ens posa davant del mirall del temps. Davant del mateix dinar, les mateixes converses i els mateixos rituals, el pas d’un any a l’altre ens ensenya amb cruesa com hem canviat i com hem de canviar encara.
