El secretisme imperant en moltes organitzacions té conseqüències perverses. S’ha parlat a bastament del abusos. Aquí voldria incidir en altres conseqüencies d’aquest tret de la cultura institucional.
L’encobriment és el delicte i el gran mal atribuïble directament a la institució eclesial en l’afer dels abusos. Allò que són conductes individuals aberrants esdevé una crisi institucional precisament pel clima d’encobriment, i conseqüent impunitat, que la propi institució ha propiciat.
No és un mal exclusiu de l’Església, sinó pròpia de totes les institucions molt jerarquitzades, amb poca renovació de càrrecs i amb poca cultura de transparència. El secretisme que és propi d’aquest tipus d’organitzacions fomenta el clima que permet, àdhuc promou, l’encobriment.
La voluntat d’aparentar una perfecció, fora de l’abast de qualsevol obra humana, i el pànic a qualsevol escàndol públic porta a una cultura que afebleix la pròpia institució. Quantes vegades devem haver sentit que “la roba bruta és renta a casa” o que “el nostre mal no vol soroll”?
El secretisme és una cultura que fa vulnerable la institució però vol protegir els seus dirigents i així es perpetua i pot arribar a encobrir delictes tan greus com la pederàstia.
Sense arribar a aquests extrems, les males pràctiques que genera aquesta cultura són constants. Per evitar un pretès escàndol, no s’actua contra els administradors davant situacions greus de mala gestió, sense escatir si hi ha hagut o no administració deslleial. Pèrdues quantioses, acumulació de deutes, remuneracions desproporcionades, contractació desavantatjosa per a la institució amb tercers o contractes blindats poden passar per alt o s’hi passa de puntetes.
Potser s’estan encobrint delictes o potser es tracta només de comportaments poc ètics. Però en qualsevol cas es solen tancar amb algun canvi de direcció o el trasllat de la persona implicada i tirant-hi molta terra a sobre, però sense cap sanció ni denúncia.
Costa entendre per què perviu aquesta cultura clarament perjudicial per a la institució. Darrere la por de l’escàndol també es deu amagar la por a quedar en evidència dels responsables superior o dels que haurien d’exercir una supervisió sobre aquestes pràctiques. Tot plegat no fa sinó teixir unes relacions de complicitat en favor de pocs i prescindint dels interessos de la institució.
En benefici de les institucions, i en benefici de tots, caldria erradicar de totes les institucions aquesta cultura que ajuda a mantenir petits, o no tant petits, feus oligàrquics i promou la impunitat.
