[Llegiu-ne la primera i la segona entrega]
Amb la col·laboració d’Astrid Barrio
Disculpeu l’inacceptable retard per a aquesta tercera entrega! I més considerant que només hi ha una única regla a comentar:
(XIII): “L’estat no té cap dret a regular ni l’existència ni les idees dels partits polítics, mentre no vagi en contra les lleis comunes”.
Com veieu, és una regla molt encertada i cau just en el moment en què veiem arribar a l’escena política partits com VOX que fan tremolar les costures de les nostres lleis comunes.
Llegint-vos bé, mestre Ostrogorski, hi estic d’acord. No es port intervenir en els partits sempre i quan respectin les lleis. Us baseu en dos grans països, Amèrica i Rússia, per concloure que cal deixar que els partits tinguin vida pròpia no reglamentada si juguen dins del marc legal. Per una banda, la Rússia de principis de segle decideix il·legalitzar partits, i Amèrica reglamentar-los. El cert és que sembla lògic que l’Estat es protegeixi davant dels partits que no respectin la constitució, la llei fundacional, perquè això aniria en contra de la supervivència del propi Estat. El problema és quan els partits defensen idees supraconstitucionals (dret dels pobles, o drets del món-ecològics, o simplement dret nous, com el de la comunicació sense límits). Com ha d’actuar l’Estat? La modificació de la constitució sembla l’eina vàlida, però alhora afebleix la pròpia constitució i l’Estat si la seva llei màxima es veu modificada amb certa regularitat. Però segurament no hi ha més remei. Per tant, l’Estat té dret a actuar contra els partits polítics que l’ataquin, i mentrestant, ha de deixar fer? Crec que dieu això. Ho comparteixo.
(I ara deixeu-me que us sorprengui amb l’aportació d’una notable politòloga de la nostra generació i una bona amiga, l’Astrid Barrio, que ha tingut a bé escriure el següent comentari sobre aquesta regla. Veureu que no diu el mateix que jo. I te raó ella.)
“La regla exposa la idea de democràcia no militant. Per la que va optar Espanya, la que en virtut del principi de pluralisme polític, no limita cap mena de partit per molt en contra que estigui de l’ordre constitucional. Això permet l’existència de partits independentistes, de partits d’extrema dreta i extrema esquerra i fins i tot la Fundació Franco. No hi ha cap limitació en la defensa de les idees. Per molt que vulguin subvertir l’ordre constitucional, el límit ve donat pel codi penal i per les accions que pugui dur a terme el partit i que puguin ser constitutives de delicte. Hi ha, però, qui dona suport a la modificació ad hoc de la llei de partits per il·legalitzar els partits de l’esquerra independentista basca. Va ser un pas cap a la conversió d’Espanya en una democràcia militant. El dilema en les democràcies és si permetre totes les idees, incloses aquelles que l’amenacen i que utilitzen els seus instruments per destruir-la, o si s’ha d’adoptar el principi de ser intolerant amb els intolerants. I això és ara justament el que està en discussió.”
Molt més entenedor i precís que el meu pobre al·legat. Era la idea de la democràcia no militant! Politòlegs, 1-Filòsofs, 0. Gràcies, Astrid!
