bé comú

Dialogar amb els grans autors a partir de la lectura dels seus llibres resulta molt plaent. És una gran prova que allò ens sembla original no és més que un redescobriment del que fa temps es va dir i es va pensar. Moisei Ostrogorski (1854-1921), polític rus, historiador, sociòleg, inventa la ciència política en un magnífic llibre: La Democràcia i els partits polítics (1912). L’home amb qui ens entretindrem a cultivar el noble art del comentari polític va estudiar a fons les democràcies francesa, anglesa, americana i russa del seu temps. De la lectura acurada del seu llibre, en podem anar desgranant unes màximes dignes de ser repensades per tots els qui us sentiu atrets per la política.

Ostrogorski, ja d’entrada, comença sense embuts, perquè la primera idea que exposa és que l’estat democràtic modern segueix amb governs que no defensen el bé comú. El bé comú, en realitat, no està en el full de ruta dels nostres governants. I d’això en patim tots. Us proposo resumir els seus primers paràgrafs en cinc màximes que ens facilitaran la comprensió de l’essència del seu pensament. Dialogarem amb ell. Perquè segueix viu en les seves idees i perquè l’estil directe ens facilita la conversa assossegada i plaent que es troba massa sovint a faltar en les diatribes polítiques de les nostres publicacions.

(I): “El poder sempre tendeix a estar en mans d’uns pocs que l’utilitzen per al seu propi bé”.

Amb aquesta idea comences les teves conclusions. Ens vols donar un bany de realisme per si de cas no fóssim conscients de les enormes dificultats de fer camí democràticament. I sobretot, ens poses en guàrdia contra les simplificacions beneitones i les idees força reduccionistes. La realitat és complexa. I acaba en mans d’uns pocs que s’ho maneguen a discreció. Pel que tu has pogut veure, sempre és així. Hem de tenir-ho present per acabar amb els atacs de purisme. Sabem com acaben les organitzacions polítiques. Maldant per fer-se amb el poder a qualsevol preu. Introduïm-ho en l’equació.

(II): “Malgrat que l’individu en l’Estat modern és proclamat sobirà, el seu paper és molt reduït”

Insisteixes molt que el passat, les tradicions, els costums ens enterren i frenen el progrés. Però ens deixes astorats quan, de fet, ens anuncies que el progrés espiritual, intel·lectual i material ens segueix portant al punt de partida! Tot canvia perquè, com deia Lampedusa, tot segueixi igual.

(III): “L’individu segueix sense tenir poder real sobre els qui el governen. El govern segueix en mans d’una mena de casta que governa per al seu interès”

La pregunta que et formules indirectament, suposo, és: com podem evitar que això passi? Com evitar que el poder aïlli? Com exercir la sobirania delegada de manera més útil als interessos dels que la deleguem? Com fer que els elegits ens defensin realment? T’indigna que ens vagin dient que “el poble” mana, però que en realitat segueixin manant els de sempre, oi? Però crec que t’indigna més la nostra passivitat… Nou bany de realisme, per si algú es pensava que això de la ciència política era un nou evangeli. Més aviat comença com un apocalipsi.

(IV): “La societat en democràcia accepta sovint amb resignació que el govern no actuï en favor del bé comú”

Què ens passa als homes, mestre Ostrogorki, que sempre caiem en els mateixos errors? Per què no som capaços d’avançar en una direcció que permeti veure com en aspectes de govern públic fem progressos reals i els consolidem? Això ens dius, inquiet, i exasperat diria jo. Però ens ho deixes molt clar. Un cop més acabem amb els realismes màgics. I amb nous invents messiànics. La política és molt complexa, és cert, i costa molt que s’orienti al bé comú. Però com Sísif, hem de pujar la pedra, tot i que sabem que acabarà caient. Però l’hem de pujar. Hem de fer política, malgrat tot. No hi ha cap més alternativa que no acabi amb  guerra.

(V): “La societat democràtica ha avançat en una direcció equivocada, i cal cercar-ne científicament els motius”

I per fi ens apareixes erigit com a observador científic, volgudament neutral. Veus la realitat amb tristesa però t’imposes una tasca científica: fer inventari dels camins equivocats per tornar cap a la bona direcció. Necessites dades que et permetin reorientar-nos. Necessites una conclusió pràctica. La ciència política et reconeix com a fundador perquè aquesta és la teva idea: buscar dades per orientar el camí. Ja et dic ara, cent anys després, que no estem gaire més lluny del que tu constataves, però ho hem seguit intentant! Tu vas fer una “llarga enquesta per acumular dades”. Ens interessen moltíssim les teves conclusions. Tot i que sabem, un segle més tard, que si ampliéssim la teva enquesta als cent anys següents, seguiria amb la mateixa deriva contrària.

Seguirem amb un proper article que parla dels límits del principi electiu. Benvinguts a Ostrogorski.