Ja fa uns anys, durant l’Arcàdia feliç de la universitat, amb uns amics vam fer una festa força intensa. Molts menjars, licors, dolços i patriotisme. En Joan i jo, a altíssimes hores de la matinada vam decidir treure les banderes espanyola i europea d’un bonic ajuntament empordanès. No ho vam fer gens eficientment. Tampoc teníem les habilitats psicomotores al cent per cent. En resum: vam acabar conduits a comissaria i després a mans d’un magistrat. Res greu tampoc. Tot va anar molt bé. El tracte per part dels Mossos d’Esquadra va ser exquisit, magnífic.
Sempre recordaré, però, el que un jutge amic meu em va comentar durant un vermut a la Vinya del Senyor —allà davant de la Catedral del Mar.
—Jordi, si has de cometre un delicte, fes-lo bé. Les coses mal fetes s’han de fer ben fetes
Una gran lliçó per l’hora del vermut. Amb els cops d’estat passa el mateix. Si es fan, s’han de fer ben fets.
Per què hem arribat fins aquí
Aquest 12 de febrer ha començat el judici, el processament al govern català que va fer una declaració simbòlica d’independència el dia 27 d’octubre. I com hem arribat fins aquí? Per què tenim mig govern davant dels tribunals espanyols? Per respondre’ns la pregunta haurem de recordar que una vegada proclamada la República de Catalunya no es va fer res per defensar-la. Tothom a dormir i a descansar. Tot col·lectiu paga un cost per aconseguir la llibertat. Pensar que els catalans no l’havien de pagar és propi de fatxendes que coneixen el preu de tot i el valor de res.
Uns dirigents van fugir fora d’Espanya, altres van entregar-se a la justícia espanyola. L’Estat podia respirar tranquil. Potser no s’imaginava que tot seria tan fàcil. Els líders de la revolta alçaven la bandera blanca abans de la batalla. Coloms blancs, cap paper a terra i Espanya trinxant a discreció una autonomia oberta de portes i de cames. Fins i tot el 155 va pensar que la Generalitat gaudia amb aquella intervenció. La “Gene” es deixava fer de tot.
Captius i desarmats
Podem parlar d’exiliats i presos polítics. Tot depèn de qui domini el llenguatge. Els espanyols parlen de colpistes, rebels i sediciosos. Els mitjans catalans de tot el contrari. Però permetem-nos fer un exercici mental. Com tractaria Roma a Escipió l’Africà si hagués fugit abans de la Batalla de Zama i, en conseqüència, el general Aníbal s’hagués netejat els seus bruts genitals a les mateixes termes de la Ciutat Eterna? Fugir o entregar-se abans d’una batalla mai ha estat acceptat dins les societats estructurades i valentes. Comportaments similars sols els trobem en poblacions ja extingides com les del dodo de l’illa Maurici.
Les defenses dels nostres líders diran que no van fer res mal fet. Que van respectar la llei. Que són innocents. Aquest és precisament el problema: que són innocents. Quan tocava fer un cop d’estat, prendre el control de territori, buscar interessos compartits amb altres estats i aconseguir el monopoli de la violència, van optar per tot el contrari. Van decidir marxar, entregar-se i no trencar cap plat. No violar cap llei. Per això estem intervinguts, els nostres dirigents empresonats o fugits i les expectatives de futur ben negres. Ja no parlem d’independència. La rendició ens ha penetrat violentament fins al fons. Tornem a reivindicar que l’autodeterminació és un dret.
El cop d’estat
Reclamar drets sense pagar cap preu és estèril, absurd, propi de castrati i de víctimes ploraneres. Els drets no es regalen, s’aconsegueixen. Precisament, els nostres líders no havien de ser innocents. Havien d’haver realitzat eficientment tots els delictes necessaris per portar a bon port la secessió. Cop d’estat en diuen els espanyols. I tenen raó. D’això es tractava: de subvertir l’ordre constitucional i separar una part essencial d’Espanya violant totes les lleis castellanes hagudes i per haver. Fer-ho ràpid. Actuant coordinadament sobre tots els punts estratègics del territori català.
Els nostres dirigents podien haver-se-la jugat i fer un cop d’estat real, autèntic i valent. Apostar-ho tot i guanyar o perdre. Aconseguir la corona de llorer o pagar el colossal preu de la derrota. Però han preferit fer un cop d’estat simbòlic, de broma, de mentida. Una catxa per aconseguir ves a saber quina negociació. Il·lusos. Només negocia qui està a punt de perdre i Espanya, quan va veure que els catalans no anaven de veres, va entendre que no calia negociar res. Podia guanyar i entrar per la porta gran a una Catalunya conscienciadament indefensa. Fer un cop d’estat de broma comporta sempre pagar tots els costos (intervenció, empresonaments i fugida de capitals) i no tenir la possibilitat d’aconseguir cap guany. Un magnífic lose-lose.
