bo

El primer que us haig de dir, estimats lectors, és que us escric des d’un altre món. No sé on és. Tot està ple de llum i sento musiquetes desconegudes. Veig però no tinc ulls, sento però no tinc oïdes. Ni mans, ni peus, ni cos. No haig de parlar per comunicar-me amb tants i tants que pul·lulen per aquí. Escolto un idioma que no entenc, però curiosament, comprenc. Bé, i per què ho deia tot això? Ah, sí… perdoneu. A mesura que un és fa gran, va perdent la memòria.

Volia explicar-vos quines eren les meves sensacions quan vaig veure clar que començava a fotre el camp d’aquest món. Sí, quan vaig començar a dinyar-la. No va ser en aquell moment en què ja no em van renovar el carnet de conduir (jo vaig continuar conduint com sempre, però no ho digueu a ningú) o quan cap de les 25 ulleres que tenia ja no em servien per a res. Tampoc va ser quan la inspiració literària va desaparèixer i agafar un pinzell per intentar donar color a la tela era un esforç insuportable. No va ser ni tan sols quan per primer cop a la meva vida tenia ganes d’anar al llit a les vuit del vespre o em passava hores ensopit davant de la tele i ni tan sols podia posar-me els pantalons sense ajuda. Tots aquests senyals era quelcom que ja es veia a venir i un s’hi ha d’anar acostumant. Qui no assumeix que tots tenim una fi, que no vivim eternament, l’únic que aconsegueix és amargar-se els pocs o molts anys de vida que li queden.

El que em va frustrar més fou quan vaig prendre consciència que tota la vida havia procurat fer el correcte. Que havia exercit de “bo”, vaja. Segons diuen els gurus actuals, el pitjor que li pot passar a una persona quan deixa aquest món és que ningú s’alegri de la seva mort. Parlant clar i català: que no deixi cap enemic, i això és el que em va passar a mi.

He fet moltes coses a la vida, però com que és impossible d’acontentar a tothom, per a algú deuen haver estat dolentes, però la veritat és que mai he anat amb una intenció malèvola de perjudicar ningú i sempre he procurat de cercar la concòrdia i esmenar els meus errors. He treballat fins a afartar-me, he ajudat molta gent de moltes maneres, he escoltat tothom i he procurat de respectar la gent que m’envoltava, tot i que moltes vegades ells no em respectaven a mi. He lluitat per la meva família i he procurat d’inculcar als meus fills el mateix que jo pensava. Però ara al final, no sé si aquests principis els són de gaire utilitat.

De què serveix ser una bona persona ara? De què serveix procurar fer sempre el correcte en un món com l’actual? He pagat sempre els meus impostos, he donat feina a molta gent, fins i tot m’he tret el menjar de la boca per donar-lo als altres… i què n’he tret? Sí, he dormit tranquil i he anat sempre amb el cap ben alt. Però això a qui cony li importa?

Fer el correcte no mola. Ser “bo” és una pèrdua de temps. Ara el que toca és no fotre res i cobrar molt, robar tot el que es pugui i més, apuntar-se a un partit polític com més radical i corrupte millor i així dissimular la pròpia incapacitat. Emplenar les xarxes asocials de fake news com més increïbles millor, per obtenir milers de m’agrades de seguidors molt hàbils amb els dits però totalment eixuts de cervell. Ara el que toca és ser com més radical millor, cridar enlloc de parlar i apuntar-se al “amb mi o contra mi”. Tenir principis morals no està de moda, intentar de fer les coses bé és una cosa rara i simplement dedicar-se a pensar una mica en el perquè de les coses està considerat per la immensa majoria com una total i absoluta bajanada i pèrdua de temps. Rumiar i analitzar, fer servir l’enteniment és massa cansat i lent davant de la immediatesa del Twitter o el WhatsApp.

Voluntàriament vaig començar e emprendre el camí en sentir segons quines coses, dites per segons qui, en segons quins llocs. Molta cridòria i poc contingut, molta xerrameca absurda, moltes lleis i poca justícia. En definitiva: parlar molt per no dir res. En aquell moment vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar. I aquí em teniu la mar de pinxo. Alleugerit de qualsevol neguit i sense sentir ximpleries, pels segles dels segles.

Aquí us espero, amics meus. Però, per favor, no tingueu pas cap pressa de venir a fer-me companyia!

Ramon Gasch
Ramon Gasch Pou (Santa Maria de Palautordera, 1950) és enginyer tècnic elèctric, pintor i escriptor. És autor de les novel·les D'un temps sense esperança (2004), Núvol negre (2008) i Llibre de veritats i secrets (2016). En col·laboració amb Andreu González Castro ha escrit Bon cop de falç! (2011), guardonada amb el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Defensors de la terra (2013) i La venjança dels almogàvers (2015).

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEl cop d’estat
Article següentLa gran farsa (1)