Fa gairebé un any i mig, l’enyorat Miquel Pairolí escrivia un “Escaire” al Punt . Hi parlava de les recomanacions que l’expresident nord-americà, Jimmy Carter, va fer al poble català al recollir el premi Internacional Catalunya –pocs dies després de la sentència del TC sobre l’Estatut- . Carter va aconsellar paciència i mirar cap al futur amb coratge, la qual cosa va servir-li a Pairolí per afirmar: “Qui té paciència, aguanta, resisteix, confia arribar a l’objectiu i no li importa el temps. És fonamental prescindir del temps. Alguns objectius reclamen invertir-hi generacions senceres” , per acabar concloent: “Se’ns acabarà, la paciència, als catalans en el tracte amb Espanya? És una possibilitat, però encara seria més perillós que se’ns acabés el coratge i que, bé sigui per una mancança o per l’altra, acabem abaixant els braços”.

Em dóna la sensació que l’independentisme avui necessita també paciència i coratge, les dues coses alhora. A veure si ara tenim per fi una mica de tranquil·litat per reforçar intel·lectualment el projecte independentista, compartir valors i exigir excel·lència al relat.

Hi ha el risc de caure en la resignació –antònim de paciència, aquí- o en l’abrandament suïcida, cridar encara més fort el “nosaltres tenim la raó!”, sense cap anàlisi del que està passant. Necessitem un bany de realitat, que diu un amic meu. Obsedits com estem en l’objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí, pacientment, tenaçment, indefugiblement. Ja hem vist què ha passat quan l’hem deixat de banda.

L’independentisme català porta guanyades unes quantes batalles. La del seus fonaments històrics, la de la seva “justícia”, la del desequilibri fiscal, la de l’espoli insuportable, fins i tot la de les conseqüències del boicot econòmic que Espanya pogués plantejar en el supòsit d’una secessió. Totes aquestes batalles s’han guanyat per la força dels arguments i per uns estudis rigorosos i unes anàlisis detallades. Felicitem-nos-en, hem guanyat molt terreny i ens ha permès anar eixamplant el nostre terreny. Però no és suficient, ni ha servit, encara, per traslladar una majoria social a una majoria política. Ens falta un bé molt escàs, però molt preuat: la credibilitat. Quan es perd, costa molt recuperar-la i això explica en bona part els resultats electorals dels últims mesos.

Però per fer-ho, ens cal coratge. Cal coratge per canviar enfrontaments per rigor, cal valentia per prescindir dels crits i concentrar-se en el pacte, cal generositat per obrir la porta i deixar entrar-hi tothom –i cal que no es tremoli la mà per apartar-ne els que ens desacrediten a tots amb el seu comportament èticament reprovable-, cal arriscar-se a assumir dificultats, com la de construir un nou relat més inclusiu i global enlloc de refugiar-se en les barricades suburbials; cal adonar-se, en definitiva, que la independència no és un objectiu de partit sinó de país. I per tant, cal obsessionar-se en cercar obligatòriament complicitats amb tota la família independentista, tant a nivell polític (des de CiU a les CUP) com associatiu (no té cap sentit que les associacions independentistes no treballin de manera coordinada). Ens hi va una les claus de l’èxit.

No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. Per tant, paciència i coratge. Per què, tanmateix, existeix a Catalunya un projecte més apassionant que el d’analitzar com construirem el nostre futur en llibertat? Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que pugui generar un esclat d’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle? Podrem continuar essent catalans si no tenim un Estat que ens empari?