[Llegiu-lo en alemany]
No vull cansar de cap manera els meus benvolguts lectors amb una descripció detallada de totes les mentides que s’expliquen en aquest procés-espectacle. Però la declaració testimonial d’un alt oficial de la Guàrdia Civil en les recents sessions del Tribunal és tan exemplar per tot el curs d’aquesta farsa, que no puc deixar de comentar-la breument.
El tinent coronel Daniel Baena va començar el seu servei a Barcelona el 2001, amb el grau de capità. El seu darrer ascens al seu grau actual el va rebre el 2015 i és el cap de la policia judicial a Catalunya. És a dir, que té el comandament sobre totes les accions de les diverses forces d’ordre que es produeixin per una ordre d’un jutjat. En el seu dia se li va encarregar que investigués allò que fessin polítics i activistes catalans que tingués relació amb un possible (i prohibit) referèndum (i en sentit més ample, amb la perseguida independència catalana). Això sembla que ho va fer amb entusiasme, ja que és conegut com a ultranacionalista espanyol. Això ho va demostrar a bastament en el seu compte de Twitter, en el qual -amb el pseudònim “Tácito”, i mentre redactava els seus informes sobre els catalans- atacava i insultava grollerament els independentistes i la policia catalana. Les actuacions a l’exili del president Puigdemont i d’alguns ministres catalans els va descriure com “semblants a les estructures del crim organitzat”.
Quan el diari espanyol Público el va identificar com a “Tácito”, ell va confirmar llavors que era cert. Però ara en el procés ho ha negat, i aquesta mentida li ha facilitat el president del Tribunal negant-se a admetre una certificació de Twitter que hauria confirmat la identitat de Baena com a “Tácito”. Però a la defensa se li van prohibir una sèrie de preguntes “per ser irrellevants per a les decisions d’aquest tribunal”. Típic pel desenvolupament d’aquest escàndol jurídic.
I va ser aquest tinent coronel (que no tenia res d’imparcial) qui, amb les seves indescriptibles tergiversacions dels fets, va muntar tot l’edifici fal·laç que després ha servit de fonament per a totes les acusacions. M’estalvio tots els detalls sobre investigacions sense ordre judicial, o sobre la caracterització de preparacions per sedició i rebel·lia, de mesures del govern català i dels partits catalans que eren completament legals d’acord amb les regles de l’estatut d’autonomia català. Tot això tindrà una gran rellevància si algun dia el Tribunal Europeu ha de jutjar aquesta “gran farsa”.
En un altre ordre de coses, hom només pot meravellar-se que gent que realment hauria d’estar més ben informada demostri una esbalaïdora ignorància sobre el rerefons real del conflicte. Així passa en un article al FAZ del 25.03.19: “Dues Espanyes”, de la professora Dra. Birgit Aschmann, professora d’història europea del segle XIX a la Universitat Humboldt de Berlín. A l’article, que parla de la guerra civil espanyola, s’hi diu, cap al final del text: “Com a reacció al nacionalisme català, creix mentrestant altra vegada un nacionalisme espanyol, que gairebé ningú hagués cregut encara possible…”. Aquesta frase, al meu parer, inclou dues avaluacions falses. La primera és que aquí s’inverteixen les causes i les conseqüències. És l’ultranacionalisme espanyol, que no ha parat mai d’existir, el que ha motivat la reacció dels catalans amb un creixement espectacular de l’independentisme. Aquest ultranacionalisme espanyol, que sembla haver passat desapercebut a l’estranger, va produir el 2006 la recollida de “firmes contra els catalans” (es deia realment així), el 2010 la mutilació de l’estatut català d’autonomia, i amb això el sorgiment de tot el conflicte actual.
I la segona avaluació falsa és la comparació com a iguals dels dos nacionalismes: l’espanyol, amb el seu constant refús de totes les propostes catalanes de reforma, i el català, que, gairebé fins a la autorenúncia, sempre ha estat disposat al diàleg i que no té cap component ètnic separador. També s’oblida que, ja abans del referèndum, el president Puigdemont va declarar que la independència no era l’única solució possible del conflicte, i que també se’n podia negociar una altra per sota d’aquest nivell. Però això va ser ignorat per Madrid. Senzillament perquè qualsevol solució amb elements federals o confederals és impensable per al nacionalisme espanyol.
El sorgiment del partit feixistoide VOX només és un agreujament òptic del panorama polític espanyol. Aquest nacionalisme, que la professora Aschmann “gairebé no hagués cregut possible”, és un component essencial dels grans partits espanyols, igual si es tracta del PP, de Cs o del PSOE. Si no fos així, avui el crit d’independència només el seguiria encara una petita minoria. I d’això n’haurien de prendre nota d’una vegada els “experts”.
Per cert, que VOX pugui actuar com part de l’acusació és un escàndol més i demostra de quina banda venen els pitjors enemics dels acusats: de la dels que neguen l’holocaust i dels glorificadors de Hitler.
El testimoni alemany i en el seu dia observador internacional del referèndum Bernhard von Grünberg ho ha dit ben clarament: “És increïble que en el tribunal espanyol, un partit radical de dretes pugui intervenir-hi com a acusador i pugui fer preguntes als testimonis que pugui usar per a una campanya política, i al damunt encara es retransmeti tot per TV […] No és gens usual que el tribunal em prohibeixi d’expressar la meva opinió personal, i que no pugui realment dir el meu parer.”
(Grünberg, 73 anys, és ex-diputat per l’SPD al Parlament de Renania-Westfalia, és president de l’associació alemanya de llogaters, i vicepresident de l’organització de l’ONU d’ajuda als fugitius.)
