Han dedicat el carrer
de la meva única escola
al qui va ser el meu mestre,
de qui jo vaig aprendre
i era per a mi el meu pare.

I se m’encén la sang
cada cop que hi passo
perquè hi veig el company
allà al racó més fosc,
caragolat de dolor,
amb les mans a la cara,
per les guitzes que rep
mentre anem resant:

Para! Para, per Déu!
que no és dolent,
ni un burro,
que és fill d’aquell pagès
que et portarà patates.

I se’m regira el ventre
quan veig el teu peuàs
que aixafa els del menut
a qui has fet posar ferm
sols per bufetejar-lo.

Para! Para, per Déu!
que no és pas dolent,
que és més ràpid que tu
fent càlculs i omplint mapes,
que és el fillet petit
de la mestra de sota
que ensenya a cantar
i a recitar poemes.

Ara, que arrenquen
plaques de carrers,
dels qui van ser feixistes,
em fa molt mal pensar
que aquests homes d’avui
ja no es queixin ni resin:
Pareu! Pareu, per Déu,
Siusplau! Pare, pareu!
Que no puc beure fel
com Jesús a la creu.