Òmnium Cultural va tenir la gentilesa de convidar-me el passat dia 14 d’abril a un acte per a commemorar la proclamació de la República Catalana.
Vaig preparar la presentació amb el típic discurs grandiloqüent de les grans idees marc que la República Catalana comportava, la importància d’aquella generació per la construcció d’un país modern i culte i altres coses d’aquest estil que habitualment es cometen en un tipus de presentació com aquesta. Totalment oblidable.
Afortunadament, m’acompanyava a la taula el president Barrera. En acabar la meva intervenció, va agafar el micròfon. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa 80 anys. Totalment vàlida i d’actualitat.
Per Heribert Barrera cal, en primer lloc, audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia i lideratge cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legitimitat espanyola.
El segon punt del president es basa en “no esperar a sumar majories”. Barrera va recordar que amb una mica més del 30% ERC i Macià van tenir-ne prou per fer un canvi radical. Per tant, per ell, l’important no és tant el número sinó el sentiment que ha d’impulsar una minoria convençuda.
Finalment, Barrera encoratjava a no acovardir-se: tot avenç és útil, encara que no s’arribi al final. Tesi subjugant, perquè enllaçava amb el fet de què “malgrat tot, no hi ha res a fer”, és a dir, en un moment o altre, Espanya tirarà enrere, però haurem aconseguit consolidar unes determinades posicions.
Una recepta suculenta.
