En el seu dia ja vaig confessar que la seva imatge, com sortida d’una mesa de la “cuestación de la fiesta de la banderita”, no et deixa indiferent. Hauria fet les delícies de Rusiñol a l’hora d’escriure el seu Gente bien. No escatima en vestuari, la senyora Llanos de Luna, i en la presa de possessió de la seva Subdelegació ha tornat a superar-se, encara que personalment recordo amb enyorança com va aparèixer, amb un rutilant vestit blanc cru, amb un coll de creació digne de la millor escola d’alta costura, i un collaret i un cinturonet que feien joc amb els tapissos de la sala, el dia que es discutia la proposició sobre la declaració d’independència al parlament de Catalunya.

Nascuda a Sevilla, tot i que des de fa anys viu a Catalunya, on ja va ser subdelegada del Govern espanyol entre el 2003 i 2004, la senyora María Llanos de Luna dedica més hores als seus pentinats que a la cultura del país on viu, i fins el dia d’avui no se l’havia escoltat ni una paraula en català. Totes les intervencions de la Sra. de Luna al Parlament les havia fet en espanyol. Manté una impermeabilitat total amb el poble i la cultura del poble que el Parlament de Catalunya representa.

Avui, però, en la Subdelegación del Gobierno, en un exercici que només Déu nostre Senyor sap el que li deu haver costat, ha deixat anar quatre frases en català, gest d’una extrema magnificència i que, com a bons colons, hauríem d’agrair-li.

Prescindim, però, d’aquesta anomalia i anem a l’important: la “normalitat” amb la qual alguns parlen en espanyol a Catalunya.

Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la ruïna cultural del país i la desfeta i la reculada de la nostra llengua siguin fets que s’han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 50 % de la població. Quines coses. Devem ser l’únic poble sense història del món.

A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del qual encara no ens hem recuperat. Van passar gairebé cent-cinquanta anys per refer-se de la derrota de 1714. N’han passat només trenta des de la democràcia restaurada. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així. O algú es pensa que sense la dictadura hauríem tingut mai una subdelegada del Govern així?

No, no és gens natural parlar en espanyol a Catalunya. No voler parlar la llengua pròpia del país és el desarrelament, la provincialització, la voluntat persistent de no voler assumir els senyals d’identitat d’on es viu. La llengua, qualsevol llengua de qualsevol país del món, és l’ànima de la pàtria. Sense llengua no hi ha país. I quan es decideix no parlar en català s’està decidint girar l’esquena a Catalunya.