El record de l’insigne eclesiàstic Torras i Bages (1846-1916) es mou entre el desconeixement i la desfiguració. El desconeixement habitual i majoritari de la nostra història s’agreuja amb l’ocultació de personalitats que, en determinats moments, han resultat incomodes civilment, eclesiàstica o a l’ensems. Un clar indici de la incomoditat amb Torras és la seva causa de beatificació, incoada l’any 1931. Al llarg de vuitanta-cinc anys, aquesta causa no ha avançat més enllà de reconèixer-ne les virtuts i declarar-lo venerable. Per alguns, doncs, “Torras i Bages” potser només evoca el nom d’una estació del metro transversal de Barcelona, en la prolongació construïda als anys seixanta del segle passat.
Sobre aquest escàs coneixement de l’home i de la seva obra pastoral i intel·lectual, pesen, a més, els tòpics projectats per la cultura dominant a Catalunya des dels darrers temps del franquisme. És la cultura de vernís progressista i marxista, d’esquerres –sobretot en el discurs-, més urbana –de Barcelona- que cosmopolita, internacionalista –és a dir més espanyolista que catalanista-, amb un punt de radicalitat que s’expressa preferentment en un anticlericalisme força anacrònic. Una cultura que va esdevenir dominant, sobretot en els mitjans de comunicació, a la universitat i en el medi intel·lectual en general. Un domini que en bona part encara s’ha prolongat –i enquistat- fins als nostres dies. Aquesta cultura va trobar en la seva visió de Torras i Bages, deformada fins a la caricatura, una mena d’antítesi del seu ideal.
El Dr. Torras i Bages ha rebut els qualificatius de rural, carrincló, carca, catalanista barretinaire, tradicionalista, integrista… La seva obra intel·lectual –va ser un autor prolífer- ha estat sistemàticament ignorada. No és estrany que la seva màxima més repetida, manllevada i parodiada, “Catalunya serà cristiana o no serà”, sigui en realitat apòcrifa. Tot i que es troba gravada a l’Abadia de Montserrat, els experts asseguren que la citació no es troba en els seus escrits.
Ha calgut esperar el centenari del seu traspàs, que es compleix enguany, per recordar-lo i potser per començar –tímidament- a recuperar-lo i vindicar-lo. Per ara amb iniciatives fonamentalment eclesiàstiques i especialment des del bisbat de Vic, del que en va ser pastor des de 1899 fins a la seva mort, el 1916. Sorprèn –o, malauradament, potser no tant- el silenci civil, tractant-se d’un patriota exemplar, d’un defensor i impulsor incansable de la llengua catalana, de qui, entre molts altres mèrits, va presidir la comissió redactora de les Bases de Manresa el 1892. El mateix any en que publicà la seva obra cabdal “La tradició catalana“, abans d’arribar a l’episcopat però essent ja un eclesiàstic i intel·lectual molt reconegut.
No cal ser especialista en Torras, ni haver-lo llegit en extensió, per adonar-nos-en de la preparació –dret, filosofia, teologia…- i el gruix intel·lectual –obra publicada, acadèmic de Belles Arts i de Bones Lletres…- d’aquest bisbe, conservador en la doctrina però oposat als integrismes i als integristes, gran renovador de l’església a Catalunya, reconegut com a precursor en diversos ordres del Vaticà II.
Una primera visió de tot això ens la van donar les brillants intervencions de Mn. Manuel M. Fuentes, historiador, de Mn. Jaume Aymar, historiador de l’art, i del P. Abat de Montserrat, Josep M Soler, en l’acte d’homenatge que se li va dedicar recentment a l’Ateneu barcelonès. Esperem que la prompta publicació de les intervencions en permeti una major difusió. L’acte fou organitzat per la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat, entitat fundada pel mateix Torras el 1899 i que ha perdurat fins avui, amb la col·laboració d’altres entitats d’alguna manera vinculades a l’eclesiàstic o a Montserrat, una presència constant en la biografia de Torras.
No anem sobrats de personalitats i de referents com per passar per alt figures de gran talla com fou el bisbe Torras. Una personalitat plena de vigència, si no en tota l’extensió del seu pensament, limitat i contextualitzat en una època molt determinada –com no pot ser d’altra manera-, sí en les corrents de fons que l’animaren i en les seves actituds vitals, de les que podem aprendre tant o més que de l’obra escrita. Benvinguda sigui, doncs, tota recuperació i vindicació del llegat de Torras i Bages.
