[En alemany]
Per endavant vull remarcar que no tinc cap mena de dubte sobre la independència i els alts principis dels tribunals alemanys. La sentència de Schleswig sobre l’extradició del president Puigdemont a Espanya per “malversació de fons públics” em fa témer, però, una altra cosa: que els jutges que han dictat sentència (igual que tants normals demòcrates alemanys) no són capaços d’imaginar-se un comportament incorrecte dels col·legues espanyols, com fora impensable a Alemanya. I malauradament això és molt càndid. Els darrers mesos són plens d’exemples de decisions judicials espanyoles que a Alemanya haurien comportat la suspensió del magistrat que les hagués fet.
La sentència té llum i ombres. Llum, en tant que ha fet enfonsar com un castell de cartes la fal·laç construcció de les acusacions espanyoles per rebel·lió, i ha causat un enorme problema als superbs jutges i fiscals que s’havien cregut que a l’estranger acceptarien sense piular les seves tergiversacions de la llei. És fins i tot imaginable (ja es diu a sota veu) que el Tribunal Suprem retirarà l’ordre europea d’arrest contra Puigdemont per tal de –primer– poder mantenir l’acusació de rebel·lió dins d’Espanya i –segon– per no haver de posar en llibertat els altres acusats per rebel·lió. A Catalunya es veu la sentència com una fenomenal bufetada contra la justícia espanyola. D’això se’n parlarà i se’n discutirà aquests dies extensament. Però aquí em vull concentrar més amb la part d’ombra de la sentència.
Què vull dir amb això? Llegeixo per exemple al ‘Handelsblatt’ del 12.07: “Els jutges alemanys han subratllat en la seva sentència que ‘és absurd’ que Puigdemont digui que a Espanya se’l persegueix políticament. Aquest senat té tota la confiança que la justícia espanyola actuarà d’acord amb les exigències del dret nacional i del comunitari”. Hom només pot dir: O Sancta Simplicitas! Després de l’actuació de la justícia espanyola des de fa mesos, ningú no hauria de dubtar ja que persegueix Puigdemont per motius polítics. I es pot témer també molt bé que si Puigdemont cau a les seves grapes, trobarà el camí per posar-lo entre reixes perpètuament. Com diu el professor Axel Schönberger, de Bremen, en el seu comentari a la sentència, en cas que Carles Puigdemont fos lliurat efectivament a Espanya, no es podria comptar ni amb un procés equitatiu ni amb un tracte correcte, sinó més aviat amb una “defunció casual” a una de les presons espanyoles”. I qui cregui que això és una exageració no ha comprès res de res de les circumstàncies que imperen a l’Espanya d’avui.
La sentència dels jutges de Schleswig té encara un altre punt feble. El retret de malversació de fons públics el consideren plausible, perquè el Tribunal Constitucional espanyol havia prohibit el referèndum i els catalans no en van fer cas. Però aquesta prohibició només va ser possible perquè el TC espanyol, igual que els polítics madrilenys, volen ignorar que segons els Pactes Internacionals de Drets Humans (ratificats per Espanya, que s’hi va adherir, per la qual cosa formen part de l’ordre constitucional espanyol), el referèndum era absolutament legal i per això, ni que s’hi haguessin esmerçat fons públics, això no seria cap delicte. Són els polítics i els tribunals espanyols que han vulnerat aquesta part de la constitució. En realitat, i vistos els grans costos de les accions tant policíaques com jurídiques contra el poble i les institucions catalanes, haurien de ser ells –els polítics i jutges al govern i als tribunals superiors– els que fossin encausats per malversació de fons públics. Qui sap? Potser dia vindrà…
Hom pot estar expectant sobre l’evolució posterior. Mentrestant, cal no oblidar que, com a més tard a la tardor, la situació a Catalunya pot tornar a ser crítica, quan l’actual govern català sota el president Torra prengui noves mesures que vulguin portar cap a la República Catalana. Llavors el cap de govern espanyol haurà de decidir si vol seguir el camí fatídic del seu predecessor (més detencions, intervenció forçosa amb l’article 155) o si vol seguir el camí més raonable d’un referèndum pactat. Això, malauradament, no és gaire probable perquè (almenys vist des d’avui) no tindria cap majoria al Parlament espanyol.
Perquè, i cal dir-ho ben clar, l’alegria de molts comentaristes alemanys sobre “la nova distensió en el conflicte català” deguda a la trobada dels dos caps de govern Sánchez i Torra, no és res més que un desig il·lusori. El to, pot ser més civilitzat, però les posicions de les dues parts segueixen inamovibles.
Aquestes setmanes vinents podrem veure què agafa més pes a la sentència de Schleswig: la llum o l’ombra. Amb moltes reserves, vull confiar que sigui la primera.
