Reprodueixo avui, i amplio, coses ja dites aquests dies passats.
“Tothom” és tota la gent, totes les persones. I tothom ho sap. Fins i tot aquests de la correcció política, carrinclona, falsa, hipòcrita i tan i tan estúpida, ho deuen saber. Aquests del “tots i totes”. O del “totes i tots“, que encara em fa posar més la pell de gallina si tal cosa fos possible quan els sento. Esquitxos de saliva.
Els matisos han superat el projecte (Navarro). Sense ànim de fer llenya de cap arbre caigut, però i tant! Podria fins i tot haver-ho dit en singular. El matís. El matís que és Catalunya, la llibertat, l’autodeterminació, la desconnexió, la desafecció, la independència. Com vulguin dir-ne.
Formidable la cercavila de dissabte passat a Barcelona. Molt bé. Ara: si hem de parlar de llengua i d’escola, no n’hi ha prou a manifestar públicament l’amor que li tenim, ni a fer veure i a ensenyar com l’arribem a estimar. Ni tan sols a demostrar fins a quin punt ens oposem al sempitern projecte espanyol de menystenir-la i d’ignorar-la. No n’hi ha prou, amb això. Es tracta, sobretot, de fe, de creure-hi. De transmetre, a l’escola, amor i gust per la lectura, que el mestre se situï com a model i llegeixi en veu alta davant dels seus deixebles textos ben escollits. És a través de l’admiració, que s’aprèn. I de la seducció. No sé si es fa. No sé si llegim, o fem llegir, gaire a classe, ni si ho fem, o ho fem fer, en veu alta, ni si ho fem prou bé. No sé, a més a més, si tothom que dissabte assistí en aquella cercavila, i fins i tot els milers més que hi donaren suport malgrat no haver-hi pogut ser físicament, llegeixen i ho fan a més en català. Tant de bo fos d’aquesta manera, tant de bo perquè aleshores segurament la cosa aniria encara millor i la tindríem aproximadament salvada. Em temo, però, que no és així. I potser el que passa és que el fet de llegir suposa sempre un acte solitari i individual i mai no és col·lectiu i encara menys multitudinari. Tant de bo no ens hi hàgim acostumat massa, a la multitud. I a més a més, ¿quants lectors hi ha, realment, que llegeixin principalment en català? ¿20 mil? ¿30 mil? Segurament no gaires més. Al voltant de 100.000 persones hi hagué a Barcelona, diuen. Ho sento, però no anem gaire enlloc per aquest camí. Enlloc que valgui la pena, és clar.
Agraït, d’altra banda, que els companys i amics del petit comité de professors de l’institut continuïn convocant-me als seus dinars de celebració. Final de curs, aquest migdia mateix. 14 a taula. El bon humor incondicional i la música d’en Pere Planells i d’en David Estrada. Sempre els dic que haurien de fer un pensament i dedicar-s’hi més seriosament. Són molt bons. Igual que l’àpat que ha preparat en Bertu. Les diverses amanides i la carn d’un xai, o de dos, fantàstica i exquisida. El sol i la claror. Alguns comentaris professionals en relació als conceptes de democràcia i escola, aquest oxímoron, ocupen la primera estona. Tothom hi està d’acord. Estem perduts si a les escoles i instituts del país no es reinstaura la jerarquia dels professors, l’ordre, la disciplina i la bona educació, i no s’aboleix d’una vegada i per sempre el tuteig universal. I el fals igualitarisme que tan sols parla de drets i mai de deures. Com si pogués haver-hi drets sense el previ compliment dels deures. Després i a poc a poc ve la distensió, és clar. La distensió filosòfica en relació a les noies presents. ¿Hi ha cap tema filosòfic més important que no sigui el de pensar en les noies?, demana, jocós, el professor de filosofia. Múrries i femenines picades d’ullet que condueixen de mica en mica cap al colofó escocès. L’escocès que ens regala la Montse, professora de francès. MACALLAN Amber. Single malt. Exclusively matured in sherry oak casks from Jerez. Quin plaer. Quin plaer enregistrat ja a la memòria, el futur de tot passat. Memòria i olors.
