No-Do Actually és el nom de la comèdia romàntica de la temporada a València però per gaudir de la projecció s’ha de visitar el Centre Arqueològic de l’Almoina. Qui arriba allà amb la intenció de trobar les deixalles de la fundació de la ciutat l’any 138 AC en compte de viure un flaixbac al passat es rebut amb un vídeo de promoció que mostra des de l’aire la ciutat.
L’espectador es conduit per un au, no sabria dir si un àguila o una gavina, que dirigeix les mirades des del cel cap a la terra i, de sobte, “oh! heavens!” però què és això? Imatges “all around” de l’America’s Cup i, després, per fi, un viatge visual en el temps.
Les primeres impressions, diuen, són les que compten. El passat més recent pren protagonisme en el marc d’un espai cultural on un equip d’arqueòlegs després de dos dècades d’intens treball en el cor de la ciutat fou possible que ara pugem recuperar 2.200 anys d’història i transportar-nos al passat a través de les deixalles romanes, visigodes i, fins i tot, de l’època islàmica.
És tan màgic trobar en un mateix lloc el punt neuràlgic de les restes de la fundació de la ciutat, de les termes, del nimfeu, del horreum, d’una església visigoda i, fins i tot, de les tombes dels governadors àrabs que no puc entendre com no es té la màxima cura possible en editar les imatges que veu tothom quan arriba a aquest museu. No caldria posar els cinc sentits en mimar allò que tant esforç ha costat i, sobre tot, respectar-ho? Però sembla que la política de comunicació dels governants té més força que seny i, per això, no hi ha ni el més mínim mirament cap a la cultura.
En aquesta línia, m’he de referir, malauradament, a l’exposició de “Els Furs”. El reclam per anar era, francament, seductor perquè en un mateix espai s’havien reunit els manuscrits originals dels Furs i els Privilegis. Ni en el pitjor dels casos hagués pogut imaginar la decepció que rebria en accedir a la Sala d’Exposicions Temporals de l’Almoina i constatar, amb espant, que només s’havien limitat a a introduir els textos en fredes vitrines i acompanyar-los, d’un vídeo.
Els recursos per transmetre la importància del que representa la nostra identitat com a poble són infinits i a més a més accessibles però sembla que presentar d’una forma didàctica, pedagògica i atractiva l’esperit que hi ha darrere de cada lletra manuscrita i el valor de les paraules no passa per ser un del reptes dels governats. Com canta La Gossa Sorda a Senyor Pirotècnic aquests són ‘valencians de postal’.
