S’escapa el mes d’agost com la imatge de la lluna entre les aigües dels oceans. La perspectiva privilegiada des de l’Estació Espaial Internacional ens torna una figura tan esplèndida del nostre satèl•lit que encara el fa més captivador. L’astronauta japonès Soichi Noguchi la va enviar a través de Twitter (@Astro_Soichi), el passat 29 de maig, a tots els seus seguidors. Ell va captar un instant tan fugaç com el temps que corre a la velocitat de la llum, en la meua opinió, massa ràpid, tot i que Michael Althsuler té un parer més optimista quan diu que “la mala notícia és que el temps vola. La bona és que tu ets el pilot”.
No obstant, tempus fugit. Encara em sembla que fou ahir quan llegia el post “Abierto por vacaciones” en el bloc de EmilioJPérez. Em va agradar tant el final quan deia que tot i que la ciutat s’evadia d’ell la rebria amb els braços oberts a setembre. Quedava tant lluny com ara, dilluns 16, es troba el proper dimarts 31 d’agost. Malgrat que estic treballant allargaria tots aquests dies amb les seues nits perquè dintre de dos setmanes tot canviarà. Farem la mateixa faena però a un ritme més ràpid, no es podrà aparcar enlloc, els carrers tornaran a estar plens i tot seran presses i corregudes per arribar al mateix lloc i damunt tindrem que patir les poc originals campanyes de màrqueting que ens recomanaran seguir un curs d’anglès o convertir-nos en col•leccionistes d’articles absurdes.
Aquests quinze dies passaran a l’imaginari col•lectiu, entre d’altres raons, perquè l’OMS ha declarat la fi de la pandèmia de la grip A. Fa un any la crisi era més que evident i ara sembla que s’ha esvaït com el fum d’una cigarreta. Després d’una situació d’emergència el camí de tornada a la normalitat sempre és el mateix. Acaba per no quedar ni la més mínima ombra de la catàstrofe als mitjans de comunicació, però en aquest cas, a sobre, tenim la confirmació oficial, que no oficiosa, del final. Fem un exercici de memòria per reflexionar sobre situacions de crisi recents en el temps. Algú recordà quan vam deixar de parlar del núvol de cendra del volcà islandès que va provocar pèrdues milionàries en el sector aeri? Què ha passat amb la crisi de BP de la que, per cert, encara no hi ha una solució definitiva? En aquesta línea, la crisi més òbvia, la econòmica, que patim, i, tot indica, que anem a sofrir durant molt temps sembla que ha marxat de vacances.
Les previsions per a l’1 de setembre són tan evidents que això em fa relacionar l’evolució d’una crisi amb la percepció de l’eixida i la tornada de les vacances. El final és com el descrit a les situacions de risc o de perill. La manera més gràfica de definir-ho seria imaginar que hem obert i hem tancat un parèntesi a les nostres vides, tanmateix, existeix un estrany i poc perceptible nexe d’unió entre allò que es previsible i allò que no ho és malgrat que, només, hi hagi un punt de connexió en la forma que, indubtablement, poc, per no dir gens, coincideix en el fons. La meua crisi personal respecte a la durada d’aquest mes que m’encisa, fins i tot, tindrà la mateixa estructura formal que he esmentat abans respecte al comportament d’una situació de perill.
El fil conductor del raonament d’aquest article ha estat el temps que ens afecta d’una forma tan intensa que per això ens agrada retinr-lo tot i que només siga en forma de desig; el meu convertit en prec seria el següent: No em digues ‘Adéu’ agost.
