Pacte fiscal: per enèsima vegada proposem una solució –moderada, oi?- a Espanya i aquesta ens respon amb indignació, menyspreu, apujant-nos els seus peatges a les autopistes i mostrant-nos expedients amagats que sempre tenen preparats per quan «los amigos catalanes» els surten periòdicament amb algun d’aquests estirabots díscols.
Aquesta frustració multisecular en els nostres intents d’afirmació col·lectiva ha fet que desenvolupéssim una psicologia pròpia d’aquell que viu sota un poder aliè al qual ha de regatejar constantment, i no la d’una persona normal desenvolupada en un marc nacional complet i lliure, com assenyala Carles Boix a les “Cartes ianquis”. La nostra història té una càrrega èpica i lírica que ja voldrien molts països i el nostre parlament és el més antic de la civilització occidental. Tenim escriptors i poetes traduïts en molts idiomes, prestigiosos metges i científics reconeguts arreu, artistes plàstics, músics i esportistes internacionals, i tenim el millor equip de futbol a nivell planetari. Sí, Catalunya és d’una «fusta sòlida», però no és ningú als ulls del món, perquè no té un projecte concret ni l’explica. La majoria del país ho coneix tot això, la història, l’imaginari, les tradicions, però no ho percep com la seva closca existencial, tal com ho fan les persones normals dels països normals. I així no hi ha manera de posar-nos d’acord per viure en llibertat un projecte –el nostre- de convivència.
Però a més de somniar com serà aquesta llibertat hem d’assegurar la seva existència, perquè la llibertat és un miratge si no hi ha mitjans per preservar-la i fer-la palesa en el concert de les nacions. Al segle XXI aquests mitjans són –a més d’un exèrcit, que no tenim- el reconeixement internacional d’un projecte d’emancipació i la seva validació legal i moral basada en un procés democràtic, sobirà i transparent. Per donar-nos la benvinguda el món ha de saber qui és Catalunya, què vol i quins suports interiors i exteriors té. Deia Molière que es pot ser un bon home i escriure versos dolents. Després de l’espectacle inaugural dels jocs divendres passat on els britànics mostraren al món que saben d’on venen i què volen, podríem preguntar-nos si –com a nació- no ens escau aquesta dita: perquè hem d’espavilar si no volem desaprofitar la tempesta perfecta que s’està formant en l’horitzó proper.
