Era força previsible que López Bofill acabaria fent el seu particular article sobre l’afer Joana Ortega – López Tena – Duran Lleida; ahir (29.3.11), finalment aparegué a l’Avui. Quan calgui criticar Duran Lleida o el polític que toqui, si us plau, que no sigui per la seva vida sexual privada sinó pels seus actes polítics. No puc entendre en què ens ha beneficiat convertir l’Avui en el sinistre instrument de la hipocresia més descordada. Catalunya no era així, i per aquest camí es perdrà.
No s’hi val a utilitzar pretextos o recursos estilístics l’únic objectiu dels quals és evitar la querella criminal. Aquesta actitud, cada dia més freqüent en certs articulistes de l’Avui i de l’Ara, és exactament la contrària a la que fins ara a casa nostra hem designat amb l’expressió “clar i català”. Si l’actuació de Duran Lleida és criminalment rellevant i es pot provar, cal acudir a la via penal. Altrament, més val callar. El camí del mig no mena enlloc més que a aquella altra expressió, també ben catalana: “fer la puta i la Ramoneta”.
Com López Tena, que hagué de suprimir la foto i les acusacions que penjà en el seu blog, bo i declarant que no es referia a Duran Lleida i que no fou ell sinó el seu administrador qui les penjà, ara López Bofill es guarda prou de referir-se a ningú en particular, no fos cas que el cosissin a querelles.
No es tracta, doncs, de lloar les grandeses del dret a la intimitat en l’imaginari europeu –quines maneres d’expressar-se!- per afirmar a continuació que aquest dret cedeix respecte del càrrec polític el capteniment sexual del qual esdevé delictiu. Tampoc no es tracta d’invocar comportaments sexuals amb repercussions polítiques directes, així, ben en general, per afirmar tot seguit que en aquests casos la immunitat s’hauria de perdre. És que no es perd? El traficant de cocaïna ja pot invocar el dret a la intimitat, ja, que la maleta li faran obrir igualment.
López Bofill s’oculta darrere l’abstracció quan es refereix al líder polític que dinamita el seu projecte per col·locar la seva amant de cap de llista; parla ad exemplum, ex hipothesi, però assegurant-se que tothom l’entén. No sé què en pensen vostès d’aquesta actitud; a mi m’agraden més les persones que parlen clar i català, i que assumeixen els seus propis actes fins a les darreres conseqüències.
Finalment calia barrejar-hi les dones, les grans perjudicades per les impostures denunciades per López Bofill en la seva corrua de llocs comuns més que previsibles, el qual acaba mostrant-nos la seva flaca puritana quan apunta que en una democràcia que aspira a la transparència, els anteriors límits imposats pel dret a la intimitat s’haurien de poder discutir fins i tot quan no es troba en joc la persecució de la criminalitat. Com en els països anglo-saxons, vaja.
Formalment l’articulista no s’ha referit ni una sola vegada a Duran Lleida, ni a López Tena ni a Joana Ortega, però tots sabem que, sense aquest afer, l’article no hauria estat mai escrit. No és això, López Bofill, no és això.
Pinós.
