Tal com diu una vella cançó: Si tu me dices ven, lo dejo todo. L’enamorament és un trastorn mental transitori. Fa anys vaig sentir al psicòleg Walter Riso dir que, l’enamorament és tan fort que alguns psiquiatres estatunidencs recomanen medicar com si es tractés d’un trastorn obsessiu i jo, que en aquell moment que encara no n’havia vist tants com n’he vist ara, vaig pensar: “Apa! Que exagerats aquests americans” Tot i que segueixo pensant que no cal medicar, sí que puc corroborar que, realment, l’enamorament pot arribar a ser una obsessió molt forta cap a una persona que si és recíproca, és a dir que totes dues la senten, costa molt de controlar.
L’enamorament provoca al cervell un augment tan gran de la dopamina que fa que absolutament tot giri al voltant de la persona estimada. Pensem que és única, meravellosa, sense defectes (Si veiem defectes els justifiquem i minimitzem) com bé explica l’antropòloga Helen Hisher, que és la persona més experta en amor i enamorament des d’un punt de vista evolutiu: “El colocón de l’enamorat el provoquen les substàncies que fabrica el cervell”
L’enamorament és un meravellós estat de bogeria, excitant i angoixant a la vegada. Excitant pel gran plaer que provoca estar amb la persona admirada i angoixant quan no es pot estar a prop d’ella.
L’enamorament fa que la vida es percebi en termes de tu, jo i la resta del món. Tot el que no som tu i jo pertany a la resta del món i sempre tindrà menys importància que el tu i jo.
Quan l’enamorament és molt fort, es desactiven els mecanismes de la por. “L’Amor pot amb tot” i les renúncies que és fan per amor, no es percebran com renúncies. (Després de l’enamorament, ja veurem que passa! De vegades va molt bé i de vegades no tant) Per amor podem deixar feina, amics, projectes, carreres i, fins i tot aquelles creences de les quals n’estàvem tan convençuts poden caure si són un impediment per estar junts.
La relació del ja exbisbe Xavier Novell ha despertat notícies i comentaris de tota mena i tothom es pregunta, com pot ser? Com no el conec la meva explicació la deixaré a manera d’hipòtesis, bé, potser hipòtesis és massa pretensiós; com és un article d’opinió ho deixo com una opinió, però el que hem vist de Xavier Novell, és una reacció de l’enamorament. D’un enamorament entre dues persones.
Qui més qui menys, té algun conegut que ha deixat de forma totalment inexplicable a la seva parella per començar una altra relació totalment inviable als ulls de molts. Quan l’enamorament sorgeix entre dues persones entre les quals no hi ha cap impediment social per formar parella tot va bé i és acceptat, però quan algú s’enamora quan socialment no toca o de qui no toca la cosa es complica més.
Podríem dir que l’enamorament no s’ha de medicar, però algunes vegades necessita tractament.
L’enamorament és una reacció tan forta que pot amb tot. Si la persona desitjada passa per davant de la família, dels fills o de la feina, No passarà també al davant de les conviccions religioses?
