A principis de mes, en Marçal Llimona, el nostre jove director del Matí Digital, em va instar a escriure sobre les sensacions que em despertava el començament de curs. Va ser, potser volent inspirar-me, que se me’n van anar els ulls a la fotografia de perfil que té penjada al What’s, i que, llavors, vaig pensar que podia haver estat un dels meus estimats alumnes, un d’aquells que prometien ser dones i homes de bé: alegres, agraïts i compromesos… també que, davant d’un encàrrec d’aquesta magnitud, hi hauria molta distància entre el bon relat que voldria fer i la realitat que us ofereixi.

Tot i que fa vint anys que em vaig jubilar, no he deixat, ni un sol dia, de traginar una maleta amb llibres, una llibreta, llapis i colors… Arribo a un poble nou i, de seguida, busco on està l’escola o l’institut i penso que podia haver estat emplaçament el meu destí. Noto l’olor i bellugueig per saber com serà la nova mestra, la tutora… En el meu record, aquesta sempre és jove i amb moltes ganes d’agradar. Ens emmirallem dins les pupil·les. Els somriures fan més net l’aire de l’entrada. I les primeres paraules que ens diem ens deixen gust a mel, fins i tot a aquells que els baixen els mocs i no es desenganxarien per res del món de les faldilles de la mare…

Vaig començar amb alumnes de batxiller, després vaig tastar una  temporada els de primària…, vaig tornar amb adolescents i; ara, als tallers d’escriptura, es trenquen els esquemes preestablerts i, el mateix se’ns asseu una nena de divuit anys al costat d’un jove experimentat de noranta. Sempre amb ganes d’aprendre, de llegir-nos i d’escoltar el company.

Com comprendreu, amb aquestes circumstàncies, se’m fa més difícil assenyalar les papallones a la panxa del primer dia d’enamorament… com s’ho fan els nens i companys d’escola per omplir de rialles els silenciosos patis que m’esperen? M’encanta guardar les fotografies de grup i els dibuixos que em feien o els he fet. En el relat que vaig escriure en el comiat, amb “Un mar de boires” com a portada, una colla de nens amb la seva mestra volen sobre una fulla i enlairen els seus somnis, molt amunt, surant pels núvols. Només us puc assegurar que, en les meves imatges, aquesta mestra era jo. I que n’estic contenta d’haver estat jo! Si ara, als meus setanta, no puc presumir-ne. Quan ho faré!? També és palpable la tristesa que vaig sentir pel fet d’haver de deixar-los, aquesta melangia encara guarda un encant que m’acompanya… i, del llibre Tardor Roja, us puc convidar a llegir-ne aquest paràgraf:

 

“Estic al meu llit, la meva postura és arraulida cap al costat esquerre, tal com el metge ha dit, així descansa aquest pulmó i se li tanquen les ferides, que són record d’una biòpsia justificable i, gràcies a Déu, inútil.

Aquest curs només he passat dos mesos amb els meus nens de primària, però els hem aprofitat collint fulles, pintant-les de groc, taronja i vermell i estampant-les, cobrint d’escalfor les tristes parets de la classe. A fora bufava el vent i cada fulla que s’emportava l’aire recordava als nens que no es perdia, que a l’hivern amb la humitat es podriria, alimentaria la terra i faria més bonica la propera primavera.

Han après un munt de poemes de la tardor. Han expressat amb el seu humil llenguatge el que han pogut del que han observat. No podré mai agrair-los del tot les mirades de tendresa, les carícies sense interessos; ni ells a mi la quantitat de paciència que s’ha de tenir per fer de mestra; per carregar cada dia el cistell d’il·lusions i presentar els problemes com aquell qui cull bolets i vol saber quants en té; per oblidar els malentesos, per obrir cada dia la finestra saludant el temps, faci el que faci. Si tens la sort de tenir al costat un nen, sempre tindràs preguntes per respondre i si plouen gotes negres en els seus ulls s’hi reflectiran cristalls i es tenyiran de rosa les boires fosques…”

 

 

 

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorTot és possible
Article següentNo és obra del dimoni, és cosa de la dopamina