Dijous, 10
L’escassesa d’oportunitats d’ocupació em sembla que és un perill que ha de ser pres seriosament en consideració; no cal dir que aquest és un problema que sempre ha existit, però també és veritat que fa molt de temps que no adquiria les dimensions que té en aquests dies nostres. Així parlava i escrivia Robert Walser al seu Diari de 1926 (La uÑa RoTa) que ara llegeixo per recomanació de la meva consellera literària, fantàstica. Els cicles de la vida i de la història. Tot el que puja baixa, i al revés, és clar. Consol de Walser. Jo em considero, igual que m’hi consideren els altres, un ser insensible, incapaç d’entusiasmar-se ni de tenir cap il·lusió, ni d’exaltar-se per res ni de lluitar fins a l’extenuació per això o per allò, ni de sentir-se mai arravatat ni enardit. I no és pas que escrigui per aconseguir cap salari. Res de tot això. No escric pas per diners, que me’n falten, i molts, és clar. Escric tan sols per vici i perquè, si pot ser, se’m cregui una mica. Trobo que, en mi, l’escriptura funciona al mateix ritme que la vida. Sí, els paral·lelismes. Tot això de les intencions, els desitjos i les aspiracions, que fan tot junts el mateix camí i en la mateixa direcció com si fossin trigèmins a la recerca d’un poc més de bellesa i d’energia creativa. I tant de bo els dolents no es tinguessin per tan dolents, ni els bons, de la seva banda, per tan bons, afirma Walser.
Diumenge, 13
Diumenge, lleure mandrós. Fullejo aquest llibre de Dino Buzzati que fa molt de temps ja que vaig llegir per primera vegada. És un llibre que forma part dels preferits: la història de Drogo, jove oficial destinat a “la Fortalesa”, situada al límit de l’anomenat desert dels tàrtars, el qual, al llarg dels anys, arriba a obsessionar-se amb la idea de demostrar el seu valor militar en combat amb uns tàrtars que mai no arriben a materialitzar-se. La Fortalesa és un refugi incòmode: les entrades i sortides estan controlades per un complicat sistema de contrasenyes. Recordo el terror que vaig sentir (i que ara torno a experimentar) en veure’m presoner del malson del protagonista amb els seus absurds secrets quotidians. Secrets que confiava tan sols a un únic oficial que pot perdre la memòria al llarg del camí. L’embolic de regles sense cap sentit i l’amenaça d’un enemic invisible eren per a mi aleshores l’eco de totes les frustracions i impotències de l’adolescència; ara es tornen l’eco de totes les frustracions i impotències d’una més que avançada edat adulta. I el temps. El temps no és que s’hagi aturat. És més terrible encara. El temps continua el seu propi camí, i es va distanciant de la resta del cosmos. En un lloc com aquesta Fortalesa, tot allò que creus ser íntimament vol que te’n vagis i tot allò que és fora de tu t’ho impedeix. És com si diguéssim que el jardí de la Terra promesa és a l’altra banda del riu, però no d’aquest d’aquí, sinó d’aquell que hi ha més enllà, aquell al qual mai no s’arriba.
Però encabat el que passa és que hi ha els miracles, és clar. Ho he pogut ben comprovar a través de la distància. D’aquesta distància de 40 anys i de 40 quilòmetres de mentidota pietosa, i de miracle, que no deixa de fer-se’m present aquest diumenge de sol i de lleure mandrós.
Dimarts, 15
Aznar, ésser postís i amanerat i que s’escolta quan parla, enamorat per damunt de tot d’ell mateix, imparteix lliçons de modus i titlla el procés català de reaccionari, entre d’altres coses. No m’ho prenc gens malament. És clar que som reaccionaris. Reaccionari és el qui reacciona envers una situació determinada. Reaccionar és d’inconformistes. I ja s’ha vist que som molt més els inconformistes. No hi ha color. Dir que et sents tan català com espanyol significa que ets espanyol i que ja et va bé així i t’hi conformes. I no hi ha res a dir, és la teva opció. Els conformistes ompliu, però, la Plaça de Catalunya i poca cosa més. Els inconformistes, reaccionaris, omplim 400 Km i no volem ser de cap manera com Aznar ni tenir res a veure amb el que un ésser com ell representa. No hi ha color. I té raó el President que és més fàcil, i més civilitzat, comptar vots que no pas comptar manifestatants. Els conformistes, però, això no ho voleu. Perdríeu. Perdreu. I el famós 25% el perdria també Espanya i no pas Catalunya. I vés a saber, aleshores, qui és que quedaria fora de la UE.
73 anys que afusellaren Lluís Companys. No pas per ser Lluís Companys sinó per ser el President d’una Catalunya que acabava de perdre la guerra. Hitler els el lliurà i l’afusellaren per enterrar també la memòria. La memòria i la voluntat. No han aconseguit ni una cosa ni l’altra. Ni de 10 segons de silenci i de penediment no han estat capaços i així hem hagut, encara, de sentir aquest esgarrifós Viva España tan altiu i mancat de qualsevol mena de respecte i de coneixement. I no diguem, ja, de penediment.
Dimecres, 16
A la meva tragèdia tot ha estat horrible, mediocre, repel·lent, mancat d’estil. El mateix uniforme que portem ens torna grotescos. Som els bufons del dolor. Som pallassos amb el cor trencat. Estem especialment dissenyats per apel·lar el sentit de l’humor. Aquell 13 de novembre em van portar aquí des de l’hospital on era. Aquell dia, de les dues a dos quarts de tres, em vaig haver d’estar a l’andana de l’estació central amb l’uniforme de convicte, emmanillat, perquè tothom em mirés. M’havien tret de l’hospital sense avisar-me. De tots els objectes possibles, era el més grotesc. En veure’m, la gent reia. A mesura que arribaven els trens, el públic creixia. Res no els podia divertir més. Això, és clar, abans de saber qui era. Tan bon punt els en van informar, encara van riure més. Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi. La multitud, ja se sap.
Després d’això, em vaig passar tot un any plorant cada dia a la mateixa hora, durant una estona idèntica. No es pas tan tràgic com et puguis figurar. Pels que són a la presó les llàgrimes formen part de l’experiència diària. Un dia a la presó sense plorar no és pas un dia feliç, sinó un dia que tens el cor dur.
(Fragment d’Òscar Wilde: “De Profundis”)
