Fa molt temps que rumio si publicar aquest petit conte que vaig escriure durant els meus bells anys universitaris, recordo que vaig sentir por a les possibles represàlies, però després vaig pensar que ningú de l’àmbit acadèmic arribaria a llegir-lo i, que si ho fes, jo ja estaria fora del punt de mira. A més a més, ja seria massa casualitat que algú acabés davant del text i reconegués l’autora i el protagonista del conte. Tot i això, per evitar maldecaps posteriors, vaig optar per camuflar els noms reals del personatges i vaig utililtzar la tècnica de desdibuixar-me com a un personatge aliè, com quan parlem d’una amiga, que era amiga d’una altra amiga…que en realitat èrem nosaltres mateixos i d’aquesta manera va ser com vaig decidir que no estaria malament treure’l a la llum, total només és un conte…

    Aquesta història comença fa uns anys quan una jove mare de vint-i cinc anys deambulava pels passadissos de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del primer moment que hi va posar un peu sabia que anava a endinsar-se en un món fantàstic, però no sabia fins a quin punt. El primer contacte amb el món universitari va ser amb un alumne de segon curs del grau en el que ella es volia matricular: 

    -Litetatura? Buff, un consellet: no t’agafis mai el professor M.A si vols sobreviure—(Li direm M. A, com aquell actor amb cara de pocs amics de la sèrie El equipo A)—. Ho va dir recolçant una mà pesada sobre la seva espatlla dreta. Li va impactar tant que es va guardar aquella recomanació com qui té una arma secreta letal per vèncer en una batalla. Va omplir la seva sol·licitud i va esperar pacientment a ser admesa. Comprovava l’estat del tràmit entre deu i quize cops al dia, fins que finalment va apareixer el cartellet verd conforme estava matriculada al grau de Llengua i Literatura espanyoles de la Universitat Autònoma. En aquell moment va sentir una alegria inmensa, es sentia invencible i va pensar que res podria aturar-la ni tans sols aquell tal M. A. 

    Dies després, va començar el curs i va saber que el professor M. A. donava classes a un grup al que ella no pertanyia, certament, es va sentir alleujada però, com totes les protagonistes dels contes, tenia curiositat. Aviat, les companyes que anaven amb aquell professor van omplir el seu cap d’opinions bàrbares, d’anècdotes esfereïdores i poc a poc va sentir por d’anar amb aquella espècie de monstre docent. 

    Va arribar el segon any, sabia que tenia la possibilitat d’anar amb ell a una assignatura i sentia certa preocupació, però per sort va anar amb un professor que ja li havia tocat l’any anterior i que li agradava molt la seva manera d’explicar la lliçó, tot i que era estricte i rigorós, les seves classes eren excel·lents, així que va pensar que era afortunada. I com l’any anterior, va continuar rebent les impressions dels alumnes que patien a M. A., tot d’ insults, promeses de venjança, plors i, fins i tot, algun abandó davant la tirania de l’ogre. El monstre creixia als seus ulls i es reconfortava pensant  que, segurament, ja no hauria d’enfrontar-s’hi mai. 

    Però com és habitual a la trama de tot conte va sorgir “la x”, la variant que tot ho canviaria, el gir inesperat de la història. Així va ser com, de sobte, es va sentir atraiguda per un grup d’investigació dedicat a l’exili español, que, precisament, s’ocupava dels temes pels quals ella sentia interés. Va fer una petita exploració per saber com formar part de les xerrades del grup, assistir-hi i col·laborar. Una recerca ràpida, un nom, un home i un ai al cor: Max Aub que va desencadenar un dilema—i no fals—un greu problema: M.A (que, irònicament, compartia inicials amb Max Aub). I és que ell era el regent maligne que custodiava la fortalesa del gran saber al que ella volia accedir. Estava allà davant la pantalla de l’ordinador disposada a arriscar, valenta i poruga a la vegada, però ferma. 

    Per tal de conèixer el seu enemic, es va apropar al seu territori per descobrir les seves intencions i desbaratar els seus malèfics plans. Va infiltrar-se als seus dominis i asseguda a la part més fosca del saló, camuflada com un muntaner  es va disposar a escoltar-lo. Ell va iniciar la seva xerrada i, sense cap lògica ni previ avís, va trobar-se fetillada per la seva oratòria que l’envoltava i l’encisava, va anar caient en el parany de les seves paraules sedoses, precises, tan meduradament perfectes, en el seu relat sintètic, però a la vegada tan abundant en informacions. Durant mesos va assistir d’amagatotis a les seves ponències, sempre lluny de la seva mirada, sempre callada…va entrar en l’encanteri de la seva persona i ja no en va voler sortir. Va marcar aquells dies a ferro candent als seus records i gaudia rellegint els apunts que prenia d’aquell professor. 

    De petita, havia frisat per trobar un príncep, com el de les pel·lícules Disney antigues, un príncep que un dia la rescatés,  la portés al seu palau ple de llibres, que compartissin les hores llegint i explicant anècdotes reals i discutissin molt sobre qüestions morals i ètiques, s’atipessin de muntanyes de llaminadures i marxessin a dormir sota un cel estrellat parlant sobre la creació de l’univers… i llavors es va donar quan errada estava! Totes aquelles pel·lícules i aquells comentaris emmetzinats de les seves companyes li havien fet agafar por a un ogre, havien sembrat una idea errònia sobre com van les coses a la realitat. Ningú mail li havia dit com podien arribar a ser de “guais” els ogres,  i escolta, tu, aquest ogre molava ben fort i molt més interessant que qualsevol guapot de cara amb malles que toqués l’ukelele. 

    I com ella era molt trempada i sempre li agradava donar un cop de volta més a les coses, l’últim any de carrera va matricular-se a la seva assignatura de teatre i va ser un autèntic delit. Els tres primers anys d’universitat havien estat un entrenament, per adquirir experiència i sensibilitat, per poder gaubar-se després a les seves classes i arribar a ser una alumna digna d’elles i complaure’s de ser la protagonista en un conte d’ogres que donen lliçons tan magistrals com les de M. A. Es va prometre que no es tornaria deixar enganyar i que comprovaria per ella mateixa les coses abans de fer-se prejudicis banals. Cal arriscar en el conte, cal caure, aixecar-se i lluitar pels somnis. Va jurar-se a sí mateixa que si mai tornava a rondar pels passadissos de la universitat i es trobava algun estudiant perdut, s’aproparia a ell i li diria: “facis el que facis, si encara ets a temps, no deixis d’anar per un cop almenys a les classes de l’ogre M. A., però ves amb compte amb les bruixes de les profunditats del mar, que t’intentaran entabanar dient-te que és ferotge”, i potser li parli de F. V, un altre personatge de conte que també ostenta el títol d’ogre i que, malgrat aquest posat, impartia unes classes al·lucinants, però això ja serà un altre conte—o millor dit un microrrelat—… 

    I vet aquí un gos i vet aquí un gat… què màgica pot arribar a ser la realitat!