No, no passa res. Sembla que el dia que ha començat pot ésser com d’anterior, però a mesura que va creixent t’adones que tot és diferent.
Pots tenir uns costums establerts, pots tenir unes idees fixes, fins i tot pots pensar que la rutina dels dies sempre és la mateixa; més una trucada telefònica, una conversa amb un familiar, una trobada inesperada et canvia, per bé o per mal, el color de la jornada. I és que l’home és tant vulnerable, tant ingenu, tant confiat, que no se’n adona que la vida corre per davant de la seva voluntat i que vulgui o no mai dominarà del tot els esdeveniments.
El dia pot semblar monòton però mai res és igual. Tot depèn de la nostra mirada. Només ens en adonem del valor de molts moments quan ja han passat i no sabem si es repetiran.
El món és fet de tragèdies i de miracles. És el gran teatre on no hi falta el ric i poderós, el pobre i el miserable. I l’amor i el desconsol, i el drama i la comèdia i totes les coses imaginables i inimaginables.
No hi ha res perenne, tot és temporal, cap dia torna, tot pot canviar en uns pocs segons; i la vida va fent el seu pas. Mentre un cor plora, un altre riu i així successivament. Encara que no passi res, assaborim, mentre puguem, la part bona del nostre present. Ens ajudarà a conviure amb la que no podem celebrar. I els que ens envolten ens ho agrairan.
