Va haver-hi un temps en què els homes s’agermanaven en una tribu i rebien d’ella feina i protecció. Va haver-hi un temps en què els homes s’aplegaven per feus, resolent així la seva socialització. En d’altres llocs i temps, la família extensa donava una tasca per a cadascú; o “l’esperit de poble” posava pa a la panxa del captaire de la cantonada.
Per sort o per desgràcia, tots aquests temps ens han marxat per sempre. Però hem sabut inventar noves i eficaces eines d’aglutinament social: els sindicats, els col•legis professional, els clubs de futbol; però fonamentalment les empreses i els estats.
L’estat social -allò que malament s’anomena “estat del benestar”- és això: uns organismes i uns mecanismes col•lectius perquè la gent tingui seguretat, perquè la gent tingui llenguatge, perquè la gent tingui un paper en el col•lectiu. L’estat social és la fita política més alta mai aconseguida, i li devem coses tan reals com que jo escrigui des d’una universitat i que vosaltres em llegiu. Les instàncies públiques vénen a ser el desenrotllament social del concepte cristià de dignitat de la persona.
Resulta preocupant la inconscient alegria amb què es brama per la liquidació de l’estat social. Resulta preocupant -i paradoxal- perquè en període electoral l’argument principal torna a ser: més ensenyament, pensions, cobertura d’atur i de malaltia. Vull defensar la utopia socialista, perquè no és utòpica, i perquè els anomenats socialistes no la defensen.
Una ullada internacional atenta ens farà descobrir que el creixement de la riquesa requereix estructures socials consistents, que fan també de canemàs de protecció social. Al Japó les grans corporacions proveeixen als treballadors seguretat i estabilitat laboral, sovint vivenda i un estil de vida. Val a parlar de socialisme japonès. En el cas d’Alemanya, sindicats i administracions prenen part molt activa en la dinàmica empresarial. Els sindicats, per exemple, s’encarreguen de sostenir en part els seus treballadors aturats. Podem parlar també dels principis socialistes alemanys: la ignorada economia social de mercat -inventada pels democristians.
En tot cas trobem sempre instàncies col•lectives que vetllen per les persones: sindicats, grans corporacions, administracions. ¿Qui vetllarà per les persones si destruïm la protecció pública que tenim? Als països llatins hem repenjat tradicionalment de les famílies. Però ara la família està debilitada. Tampoc té prou força el nacionalisme, ni les organitzacions civils, ni les religioses.
Un altre cas interessant és els Estats Units. Malgrat que governin els demòcrates, tenen poc de socialistes. Desconeixem les seves virtuts i els seus mecanismes d’integració social. Les conseqüències són les que són: tenen ordre econòmic i desordre social. El fet és que no n’estan contents. I caminen cap a un sistema de més Seguretat Social. L’economia més gran del món camina cap al model que nosaltres defugim.
Em preocupa la dèria destructiva de la retòrica política-econòmica que domina. Hem pervertit la crida de Schumpeter. Ell proposava crear, malgrat la destrucció que es generés. Ara és proposa destruir, malgrat la creació. La lògica és la següent: com que anem malament destruïm, la creació vindrà de sobrepuig. Es una actitud suïcida: hi ha crisi, doncs no comprem; hi ha crisi, retallem els pressupostos; hi ha crisi, acomiadem gent.
¿No podríem mantenir el nostre nivell de despesa, estudiant-ne potser la composició? ¿No podríem fer com la llei Aubry de França que força a les empreses a cercar col•locacions alternatives abans d’acomiadar? ¿No podrien pensar les empreses en ampliar el negoci, i no en retallar plantilla quan la tenen desvagada? No és pas una política fàcil, més fàcil és la contrària. Però aquesta pot llevar l’economia, mentre que l’altre es fer un acte de fe en el miracle redemptor de l’enterramorts.
