Una onada se’t clava als ulls, l’altra al nas, i entre totes dues se’t mengen la cara i l’aire.
La blava, casa, que va i ve amb calma i sempre hi és i et porta somnis i se te’ls endú, ara això i ara allò, i li crides i te la mires estona i estona i no para i no para i no para. L’altra, la taronja, la blanca, la que sua forn acabat d’obrir i crema de sol de coco, que riu en francès i en rus i en altres llengües que ni saps, que és com un matí de diumenge pesat, lent i mig fictici que acaba en peixet fregit, paella i migdiada.
Totes dues onades et cauen a sobre i et couen al cap i als ulls i al nas i quedes negada d’estiu mentre el teu dilluns de fluorescent d’oficina et fa sentir buida, metàl·lica, freda, així lluny del món i lluny de la vida, altra vegada.
