S’inicien uns dies de combat ciutadà real. Més enllà del romanticisme i de la utopia, Catalunya ha iniciat un procés real de lluita per la seva independència. És cert que aquest cop la via és estrictament pacífica i en aquest sentit pot semblar que no estem combatent. Res més lluny de la realitat. Les nostres armes no son els poetes, ni les idees, ni les cançons. Els nostres soldats son els de sempre. És la nostra gent que s’hi veurà implicada. En aquest combat, però, no hi ha armes de cap mena, no hi ha violència física. En primer lloc perquè no en tenim d’armes, i si en tinguéssim no les sabríem fer servir, i si en sabéssim no les voldríem fer servir. Amb armes, tornaríem a perdre, perquè els espanyols son més nombrosos en població, ja tenen un exèrcit organitzat, i tenen més aliats.
No és doncs un combat armat al què ens enfrontem. No ens hi juguem la vida, però si el futur. Com a ciutadans i com a poble. És un combat. Perquè els catalans exercirem una coerció al sistema establert amb manifestacions i actituds ciutadanes destinades a canviar l’ordre jurídic vigent. I en aquest sentit, aquest combat el podem guanyar perquè som més nombrosos, i sobretot, perquè hi estem determinats.
L’enemic, l’estat espanyol, està disposat a jugar en molts terrenys, però en cap cas en el terreny armat. Hi haura amenaces, però no ho faran mai. Hem de fugir de la resposta “gallito” a l’amenaça. Hem de fugir de la violència, no per esperit “cumbaià” sinó per estricta lògica combatent. Si s’instal·la un clima de violència, haurem perdut el combat. No cal que hi hagi morts, només cal que hi hagi un parell de batusses que justifiquin davant dels mitjans que això és potencialment un conflicte violent.
El combat el guanyarem només si el portem al nostre terreny. Al de la lògica democràtica i de la reivindicació pacífica. Si els Espanyols fan contramanifestacions? Les ignorem. Si els Espanyols envien autocars el 12 d’Octubre? Els ignorem. Si els mossos o la policia carreguen contra les manifestacions? Els ignorem. Ignorem tota provocació violenta. I no fem cap provocació. Això és fonamental. Això, en llenguatge militar, és una ordre.
Ara, quan es tracti d’atacar, s’ha de fer amb contundència democràtica i fermesa militar. La nostra posició es defensa votant a qui vol la independència i seguint el procés democràticament establert: mandat democràtic (mitjançant votació, la que sigui), declaració unilateral, obediència ciutadana a la nova legalitat (sobretot pagament d’impostos a la generalitat). Aquesta és la nostra posició a la trinxera. I no sortir disparant quan no toca.
És un combat ciutadà. I només mantenint-nos en la pura lògica del combat guanyarem. I òbviament, cal saber qui són els aliats (els qui estiguin a favor de la independència i de la democràcia), qui és enemic (qui està en contra de la democràcia i d’exercir el nostre dret a la independència, i qui vulgui dilatar-ho). I sobretot, sobretot: Res de respondre a les provocacions (ni a les d’en Duran).
