Fa poc aquest modest, però gran, patriota que és l’enginyer i ex-editor Josep Ma. Boixareu, i que des de la seva llar de Llerona no para d’aixecar la seva veu per la nostra terra, ha publicat un article a l’Unilateral ( https://unilateral.cat/2022/01/25/35041/ ) que hauria de llegir tothom, sobretot tots els pessimistes i aixafa-guitarres que ja veuen desaparéixer la nostra llengua com l’aigua pel forat de l’aiguera. Em permeto de reproduir-ne un parell de fragments abans de comentar-los. Diu en Boixareu:
“Ja sabeu que la cultura és allò que et queda quan ho has perdut tot. […] Aterrant a casa nostra, qui ens pot prendre la nostra cultura? Per molt que s’hi esforcin, els nostres enemics, mai no ens podran prendre la nostra cultura perqué aquesta és el saber acumulat i estructurat d’una persona, d’un país, d’una nació, de la humanitat. La cultura popular […] és l’estel més lluminós que anem deixant al llarg de la nostra història. […] Els nostres enemics no el poden apagar. Per aquest motiu ens ataquen per on els sembla que poden fer-ho. La llengua.
No ens arronsem! Tampoc podran amb la nostra llengua. Malgrat les estadístiques truculentes que ens presenten que el català va de baixa, mentre quedi un català que el parli en quedarà la llavor. Hem passat grans períodes de la nostra història […] en què el català ha fluit per les catacumbes i sempre ha ressorgit. Ara encara que els anticatalans de fora i els botiflers de dintre s’entestin a esfondrar la nostra llengua, no se’n sortiran; está tan arrelada des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, que ja poden anar espargint verí que aquest no arribará mai a les arrels”.
Els pessimistes diran segurament: sí, sí… Però en altres èpoques no hi havia totes les xarxes socials per les que el castellà s’escampa com vol, acapara l’atenció del jovent i el català amb prou feines si pot defensar-se minimament… No ho discutiré pas. Però això només és una cara de la medalla. El que vàrem viure infantesa i joventut durant la dictadura de Franco ho mesurem potser de manera diferent. Que és arbitrari, que no té res a veure amb democràcia l’exigència de fer el 25 % de les classes en castellá? I tant. Però nosaltres en teníem el 100 %. I la justícia franquista feia el que li donava la gana, sense rebre bufetades des d’Europa com passa ara tan sovint.
Amics pessimistes i rebentaires: malauradament tenim molts polítics que s’encongeixen, però una suficient part del poble d’encongir-se n’és ben lluny. La llengua passa moments difícils, però no ha d’amagar-se a les catacumbes. Em sembla que el plorat amic Joan Triadú, que sempre va tenir la capacitat de veure el mig vas ple i de no desesperar-se pel mig buit, ben sovint s’estranyaria de les vostres lamentacions, i amb la rialleta sorneguera que li sortia a la cara alguna vegada, us diria que fessiu com ell.
Que treballéssiu per obrir forat a tot arreu on es pugui. Avui, “obrir forat” no significa, és clar, el mateix que en aquells temps. Avui vol dir treure els drapets al sol als que, parlant encara d’independència, tornen “de facto” a un neoautonomisme més buit que mai. Avui vol dir, allà on hi hagi la més mínima possibilitat, practicar la desobediència cívica, amb tots els sacrificis que això pugui comportar. Però no hi ha hagut mai lluita justificada que no en comportés.
No ens equivoquem: la lluita per la llengua i la lluita per la independència són dos cares de la mateixa moneda. Sense la independència, la llengua no desapareixeria, però potser tornaria a les catacumbes o cauria , com els nostres contraris volen, en la insignificança social, de la que segurament ressorgiria, però vés a saber quan.
Així, doncs, mirem “d’obrir forat” enfortint els polítics que ni es resignen ni ho ajornen tot per la setmana dels tres dijous; quan ens el demanin, neguem el nostre vot als que fan totes dues coses. I no perdem cap oportunitat (que la pandèmia malauradament fa escasses) de proclamar als carrers de la nació que ni ens encongim ni ens resignem a perdre res. Ni la independència ni la llengua ni tota la herència cultural dels nostres avis i rebesavis que forma la nostra personalitat com a poble.
Durant la guerra del 36-39 la consigna al bàndol republicà era “No pasarán”, però les picabaralles i també, ja llavors l’anticatalanisme de molts polítics republicans van impedir que es fes el que calia perquè “no passessin”. Ara diguem tots: “NO SE’N SORTIRAN!” I fem tot el que calgui (cadascú dins del seu àmbit i de les seves possibilitats) per fer-ho realitat.
