Divendres, 9
Em fastigueja que amb la cosa dels llibres es facin sempre servir expressions grandiloqüents. L’amor pels llibres, l’odi pels llibres, el furor de llegir. A fe de Déu que no veig pas una foguera quan penso en els llibres, veig un noi o una noia asseguts al fons d’un jardí amb un llibre als genolls. Són allí, no hi són; els criden, és la família, l’oncle que acaba d’arribar, la tieta que se’n va: “Vine a acomiadar-te!”, “vine a saludar!”. I aleshores, ¿anar-hi o no anar-hi?, ¿el llibre o la família?, ¿les paraules o la tribu?, ¿escollir el vici (impune) o la virtut (recompensada)? Impunitat de la lectura, sí. Un privilegi de clandestinitat que permetia realitzar les operacions amb tota la tranquil·litat del món. L’oncle era allí, la família reunida al voltant de la taula, es parla de la situació, i el noi o la noia que era al fons del jardí fa veure que escolta. Ho fa veure, però el que té és el seu silenci, els seus afers personals, la mesquinesa del farmacéutic Homais, per exemple, tot enmig del dringueig de les ampolles, dels tovallons, de les veus, de les rialles. D’alguna manera han obeït l’ordre, però ja es veu que continuen pensant en altres coses. ¿No es llegeix a taula? Tant és, perquè el llibre continuen llegint-lo interiorment; un poc més de paciència, i de seguida tornaran a la cambra i al silenci de la llum rere les persianes. I és aquest tot l’admirable començament de la Recherche, el paradís de Combray i les fantàstiques tardes de lectura a l’ombra del castanyer. I ressonen les hores al campanar de Méséglise i el narrador ja no les sent. Alguna cosa que havia passat no havia passat per a mi. Aquest vici encara impune. Michel Crépu.
Dissabte, 10
“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.
Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que s’hauria de donar a llegir a escoles i instituts, però que segurament ni a les facultats de lletres no es llegeix. Galeria de retrats. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.
Aquesta estratègia: de jove, mirar de tenir amics més grans que tu. De gran, mirar de tenir-los més joves.
Dilluns, 12
Un 18% més de rescats a muntanya. La inconsciència, i també incompetència, de tantes persones que, amb l’excusa de fer salut, o d’estar en contacte amb la natura o de vés a saber què, parteixen a fer qualsevol activitat muntanyenca, fins i tot desconeixent-ne el medi i fins i tot amb nens gairebé nadons que al final han d’acabar portant a coll o a les espatlles, tot això que dic, i més coses encara, ja té preu. Val la pena que t’hi pensis bé abans perquè, si t’hem de venir a rescatar perquè hagis caigut d’un desnivell de més de 10 metres o perquè t’hagis perdut o pel motiu que sigui, tot plegat pot arribar a la suma de 3.000€ l’hora. Sí, sí, 3.000 multiplicats per les hores que hàgim de menester. I que, si la cosa acaba sortint bé i sobrevius i no acabes integrat per sempre en la natura, ¿saps qui la pagarà, aquesta factura? Tu.
Dimecres, 14
No vaig assistir a les sessions de la UNH, Universitat Nova Història, que tingueren lloc a Crespià el cap de setmana passat. No fa falta que digui, però, fins a quin punt m’alegro del ressò que tot plegat ha tingut. I me n’alegro no tan sols per la tasca ferma, convençuda i impassible, i professional, de Jordi Bilbeny, sinó també per la de tots els altres, i la de Pep Mayolas, és clar. És falsa la Història que ens ensenyaren. I tergiversada. No és certa la nostra mal anomenada Decadència i vingué d’un pèl que fins i tot el Tirant no passés a formar part de la literatura castellana com un anònim més tal com han fet passar per anònim el Llàtzer de Tormos. Colom, Amèrica, Servent, Garcilaso, Teresa i tot el que queda encara per veure i comprovar. Una aixecada de camisa rere l’altra. I els nostres mitjans, sí, els que representa que són nostres, tan laxos encara davant aquesta qüestió fonamental. De la Universitat, no cal dir-ne res. El tenen silenciat, en Bilbeny, com tothom sap. Hi ha hagut, però, aquest titular a la primera pàgina de El Mundo de fa 2 o 3 dies. I se n’ha parlat i han tornat les burles i els insults i no hi ha hagut silenci. Bona cosa. Dinar a Arenys de Munt d’aquí un parell o tres d’hores. http://data.inh.cat/files/pictures/130812163000378.jpg
Cada dia m’agraden més les idees del cineasta de Banyoles, Albert Serra. “Jo no vull saber res de ningú més que no sigui jo. Les meves pel·lícules no tenen contingut. ¿De què va l’última? Jo què sé. Un tio em va haver d’explicar que anava sobre la hipocresia”. Història de la meva mort.
