Actualment el poder local es veu supeditat a un poder global de caràcter econòmic que va dissolent de mica en mica la consciència de classe i de pertinença a una comunitat determinada. Cada vegada es prioritza més la imatge del líder i la seva influència directa sobre l’espai polític el qual representa. L’anomenat poder popular i la sobirania ciutadana estan quedant al marge de la manera de fer política contemporània. Per entendre’ns, de lideratges polítics n’hi ha hagut sempre al llarg de la història, però la particularitat actual és que aquests lideratges estan substituint els nuclis de poder col·lectius. És a dir, les estructures dels partits polítics contemporanis són cada vegada més líquides i acostumen a tenir una incidència menor en l’esdevenir del partit i de la política institucional o governamental que pot exercir la seva formació.
Per aquest motiu, és clau la capacitat que tingui una organització política determinada per crear lideratges. Aquest, entre altres elements, serà el que li permeti ser potencialment una opció guanyadora o no. El posicionament personal va guanyant cada vegada més importància en una societat hiperindividualitzada i mancada de referents, que cerca en una persona uns atributs identificables i, en part, compartits. La profunditat de les idees i el projecte polític, per tant, el valor de la ideologia, està sent superada per la mediatització de la vida política i els seus protagonistes.
Evidentment, la política catalana no és aliena a aquest comportament. Només cal repassar les darreres campanyes electorals per veure la tendència a reduir la importància d’un projecte polític determinat en detriment d’un lideratge concret. “Vota al President, perquè torni el President”, va fer que Esquerra Republicana perdés unes eleccions que semblaven estar en les seves mans. O el “Va de llibertat”, amb la fotografia d’Oriol Junqueras com a cap de cartell, una de les claus de l’èxit d’una victòria històrica dels republicans a unes eleccions espanyoles. Aquests dos exemples no són innocents ni casuals, ans el contrari. Tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana són dues formacions polítiques amb dos lideratges molt marcats i sòlids.
Després de la tardor del 2017 hem viscut una mena de batalla entre aquestes dues figures, però en cap cas alimentada ni forçada pels dos protagonistes sinó per les seves formacions polítiques. Ambdós partits han competit i competeixen per la legitimitat i preponderància dels seus líders. Què pesa més la presó o l’exili? Qui va tenir un paper més rellevant durant els fets d’octubre? Qui serà la clau del futur de l’independentisme català? Una discussió, en el meu parer, absurda però que responia a dos problemes de fons; la manca d’un projecte polític clar després del lògic desconcert i dolor viscut pels empresonaments i exilis, i la falta de lideratges alternatius dins d’aquestes dues organitzacions.
Tanmateix, aquesta tendència dels darrers anys es comença a esberlar. Com diria aquell, <Any nou, vida nova>. Una frase que s’adequa força bé a Esquerra Republicana. Més enllà de la seva nova estratègia política, de la qual no ens ocuparem en aquest article, els republicans han realitzat una aposta ferma per la creació de nous lideratges. El tàndem Junqueras-Rovira comença a deixar pas a l’Aragonès-Vilalta. Aquests últims han estat els escollits per a intentar guanyar les primeres eleccions al Parlament. I sembla, que de moment, l’estratègia està ben treballada i executada. El vicepresident Pere Aragonès s’ha erigit com un home fort dins del Govern de la Generalitat, una cara visible amb un clar caràcter institucional. L’etiqueta de “gestor” ha començat a deixar pas a la de “polític”. Cada vegada se’l percep menys com el segon d’Oriol Junqueras, ara comença a ser la cara visible i, en part, responsable del viratge estratègic dels republicans. Una nova etapa requereix un nou lideratge, i això és el que estan intentant fer els republicans.
Aragonès està davant un repte important, i complex alhora, que el pot ajudar a consolidar el seu lideratge i crear la percepció que estem davant d’una figura institucional sòlida: l’aprovació dels pressupostos. Aquesta partida es jugarà presumiblement a tres bandes; Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Congrés dels Diputats. Un repte complex però important pels republicans i, en especial, per Pere Aragonès. Una veritable pedra de toc que ens permetrà observar la gènesi i fortalesa d’aquest nou lideratge institucional i de partit.
Com ja hem dit, Esquerra Republicana no centra tots els seus esforços amb Pere Aragonès, sinó que també estan treballant la figura de la portaveu del partit, Marta Vilalta. Més enllà de la seva funció com a veu de l’organització, Vilalta ha estat una de les responsables i cares visibles de la negociació entre ERC i PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Una tasca important i amb molta càrrega mediàtica, fet que l’ha dotat de major notorietat i l’ha ajudat a posicionar-se com una figura important entre els republicans.
Esquerra és plenament conscient que per encarar unes hipotètiques eleccions al Parlament cal haver forjat aquests nous lideratges. I més, quan els seus principals competidors encara no n’han estat capaços. És realment preocupant la incapacitat de Junts per Catalunya per crear lideratges alternatius a Carles Puigdemont. En part, és degut a l’estret vincle que existeix entre el binomi “projecte polític-Puigdemont”, difícilment separable un de l’altre. I, per ser sincers, fins el dia d’avui no els hi ha anat tan malament. Han guanyat unes eleccions catalanes i unes altres d’europees, sempre fiant-ho tot a la figura del President a l’exili. Tot i això, no és tan clar que puguin repetir els èxits anteriors amb la mateixa fórmula.
De fet, la preocupació dins de Junts per Catalunya és evident. Davant la injusta inhabilitació del President Quim Torra, es presenta un repte majúscul per aquesta organització. Si al final el President es veu obligat a deixar les seves funcions, el Parlament haurà d’escollir un successor o bé encaminar-se cap a unes noves eleccions. A més, cal tenir en compte que mentre no hi hagués un nou President seria Pere Aragonès qui assumiria interinament aquestes funcions. El que representaria un mal de cap afegit per JxCat i més protagonisme mediàtic pels republicans. Així doncs, JxCat es troba immers en una evident crisi de nous lideratges que ha d’afrontar com abans millor, alhora, que ha d’intentar tapar el creixement constant i progressiu de Pere Aragonès. Una tasca important i transcendental que pot determinar el futur d’aquesta organització a mitjà termini. De moment, en termes de posicionament polític i lideratge, Esquerra Republicana va guanyant la partida. Però això no ha acabat, tot just acaba de començar.
