Majestat,
El vostre pare en una ocasió determinada va dir una frase que va esdevenir ràpidament antològica. Li va dir al polític sud-americà Hugo Chávez allò de “¿Por qué no te callas?”. Llàstima que no us ho hagi dit a vós (ni que fos a cau d’orella) el 3 d’octubre del 2017 i el 19 de febrer del 2019. Us hauria fet un bon favor.
No crec (no seria normal) que els vostres discursos no passin, abans de fer-los, per les mans d’un equip de consellers que els retoquin. Però com que aquests consellers, pel que fa a Catalunya, deuen ser tan cecs com la gran majoria de tots els polítics espanyols, us han deixat fer greus relliscades. Us han deixat enemistar definitivament amb la majoria de la població de Catalunya. I, sisplau, no cregueu que heu parlat per aquella “majoria silenciosa”, l’existència de la qual es desmenteix cada vegada que algú ha volgut fer-la sortir al carrer i s’ha vist que enlloc d’una majoria silenciosa només hi ha una minoria cridanera.
Deixem estar aquí el catastròfic discurs del 3.10.17, que va tallar d’arrel les possibilitats que poguéssiu ser un àrbitre prou equànime per poder cooperar a solucionar el conflicte. No sé fins a quin punt heu arribat a comprendre com va ser de gran la indignació popular perquè us haguéssiu posat al costat dels apallissadors i contra els apallissats i els ferits de 1-O. Però concentrem-nos en la vostra nova relliscada. I deixeu-me repetir -i assaborir- les vostres paraules: “No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i en definitiva fallida dels principis morals i cívics de la societat”. No teniu raó del tot perquè les dictadures i els estats “autoritaris” també tenen les seves lleis. També les tenia Franco, oi? Però respectar-les no ajudava per res a la convivència ni a la democràcia. Però deixem també Franco de banda (i Stalin, i Hitler i tants altres).
Què passa a l’Espanya d’avui, de la qual vós sou el cap visible internacionalment? Qui és que no respecta les lleis? Qui és que promou inseguretat i arbitrarietat i posa en perill els principis fonamentals que són les bases de l’ordre democràtic europeu? Ho vulgueu veure o no, no són els catalans sinó els alts tribunals espanyols.
És el Tribunal Constitucional triturant l’Estatut català el 2010 i prohibint un referèndum el 2014 i el 2017. Encara que la política espanyola no ho accepti i faci veure que no s’ho creu, experts en dret internacional de l’ONU han deixat ben clar que els articles 10.2 i 96,1 de la Constitució Espanyola fan possible un referèndum d’autodeterminació d’una part de l’Estat espanyol. I si algú a Madrid tenia dubtes sobre aquesta interpretació de la constitució, haurien hagut de ser aclarits amb l’ONU (a tot estirar el 2014) abans d’empresonar polítics contravenint la pròpia llei fonamental.
Són també l’Audiència Nacional (ficant-se on no té cap atribució), el Tribunal Suprem i la Fiscalia de l’estat tergiversant les pròpies lleis, ignorant les normes del codi penal, inventant-se delictes que no s’han comès, admetent només testimonis en favor de la seva actuació escandalosa i refusant tots els testimonis i totes les proves que puguin desmuntar-la, trepitjant una sèrie de drets humans i demostrant que són aquests jutges i fiscals (i els polítics que en són còmplices o instigadors) els que posen “en fallida els principis morals i cívics de la societat”.
Els catalans no s’han decidit per la solució més difícil (la independència) per una rauxa sobtada, sinó perquè el sempitern “No!” de Madrid a qualsevol proposta de reforma que els catalans creien justa els ha barrat tots els altres camins. Fins i tot molts havien pensat en l’anomenada “solució Commonwealth”: Catalunya com a estat independent, però amb el rei d’Espanya com a cap d’Estat. Aquesta és, però, una sortida que el vostre discurs del 3 d’octubre ja va fer impossible.
Majestat, pot durar més, perquè sou vós i els vostres polítics els que tenen els canons i les porres. Però canons i porres són arguments tan magres com inútils per convèncer a la majoria d’un poble que canviï de camí i que accepti mansoi totes les vexacions que hom li vulgui fer. Espanya ja ha perdut Catalunya encara que legalment la separació encara pugui trigar una mica a fer-se pública i oficial. I els culpables no cal buscar-los enlloc més que a Madrid, i no cal dir noms que coneix tothom. I vós heu preferit posar-vos al costat d’ells, atiant el foc en lloc de mirar com es podria apagar.
Llàstima, majestat. Quan haguem trencat els ponts se us girarà molta feina en aquest país vostre que posa la quimera històrica de la unitat nacional per sobre de totes les lleis i de tots els drets haguts i per haver. I amb consellers que tan malament us aconsellen no us ho posaran pas fàcil.
