Oi que més d’un cop tots ens hem sentit com si féssim d’extra? Sí, ja sabeu, com el paper dels romans de les pel·lícules de romans o com els indis de les produccions del Far West. El nostre director ja ha decidit quin serà el nostre rol i fins i tot el moment en què abandonarem l’escena. Els nostres monosíl·labs i moviments ja hauran estat programats i mai no plantejaran cap innovació ni canvi en el gir argumental. Afortunadament, en la majoria de casos això serà una percepció passatgera i aviat comprovarem que no som pas tan previsibles ni sotmesos. Però, què passa si no en som conscients i darrere de les nostres actuacions hi ha uns clixés tan establerts i mancats d’originalitat que fan que només siguem capaços de reproduir el contingut d’altri, sense capacitat d’emetre una opinió pròpia?
Doncs si sou així o coneixeu gent així, heu d’anar incorporant un concepte que no és pas nou per a les generacions més joves i familiaritzades amb els jocs de rol. S’anomena NPC (Non-Playable Character) a la persona sense personalitat, que aporta poc i resulta de poca utilitat, en clara referència als personatges sense paper controlats pel director de joc.
Els NPC (castellanitzat, enepecés) s’han popularitzat a les xarxes socials en els darrers anys, fins al punt de tenir un paper important (ara, sí) al Tik Tok. Sembla que imitar els comportaments repetitius típics d’aquests personatges davant de la pantalla provoca una reacció de donatius entre els espectadors d’aquesta plataforma (convertint aquests darrers en enepecés definitius, diria jo).
Un cop presentat d’on prové el concepte – gentilesa per a aquells lectors i lectores que siguin inclús més boomers i desinformats que jo– no passaré per alt lloar la capacitat descriptiva d’aquest neologisme. L’analogia entre la persona totalment predictible i el personatge robòtic sense sorpresa és un triomf. La denominació NPC es pot emprar com un terme despectiu entre la broma i el menyspreu. Per extensió, podem parlar de famílies NPC i grups socials NPC, partits polítics inclosos. I fins i tot un habitatge pot ser NPC, a joc amb els seus habitants, gossos inclosos. Les activitats del diumenge també poden ser NPC. I les converses del cafè amb els amics. I algunes trobades familiars, vet aquí.
I és perquè la societat (que no la vida) cada cop s’assembla més a un joc de rol. Pensem-hi: el director de joc, els jugadors, les regles que estipulen les accions i mecanismes que es podem emprar i els personatges no jugadors (aquests enepecés), controlats perquè es comportin d’una manera determinada. I dins aquesta societat, la política cada cop s’assembla més a un tripijoc de rol en què les argúcies i els pactes sota mà han anat apartant en segon terme els drets dels ciutadans.
Però anem en compte, que segons les regles del joc són els extres els qui poden donar un gir a l’argument, precisament perquè de tan previsibles i menystinguts es poden convertir en imprescindibles. I en som una munió.
