Sembla evident que l’aparició fulgurant i relativament recent de l’independentisme català està comportant serioses conseqüències a les relacions entre aquests dos pobles ibèrics, que són el català i el castellà/espanyol, dos pobles que han coexistit llargament sense arribar mai a conviure en harmonia. Malgrat que el govern espanyol conservador, amb els reiterats discursos a favor de la Constitució del seu president, Mariano Rajoy, vulgui donar la sensació de domini de la situació creada pel sobiranisme català, el cert és que necessita esgrimir totes les armes de l’Estat per no perdre la partida davant el desafiament sobiranista de Catalunya.
En els mesos que se succeiran, a més de les operacions subterrànies de la intel·ligència policial, sortiran a la llum diverses mostres de la prepotència del nacionalisme espanyol. Un dels seus objectius serà intentar demostrar que al costat del nacionalisme d’abast estatal, qualsevol altre nacionalisme a Espanya és quelcom secundari, subaltern, subjugable. Si de cas, podria ser tolerable un nacionalisme català de fireta que no posés en perill la integritat l’Estat espanyol actual, a qui la Història –pensen ells- ha conferit el caràcter de sagrat i, per tant, d’intocable i etern.
Com a conseqüència de la seva deïficada naturalesa, el nacionalisme espanyol posarà en joc totes les forces de què disposa contra les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Entre elles, les intel·lectuals i les mediàtiques pròpies convenientment orquestrades, és a dir, les de tots aquells que transiten des del menyspreu autosuficient fins a les mostres circumstancials, i fictícies, de “comprensión y afecto”, sense saber res o molt poca cosa de Catalunya: ni de la seva ànima, ni de la seva història, ni de la seva realitat actual. Avui, amb escasses excepcions i dissortadament per a la viabilitat futura d’aquesta Espanya encarcarada, intel·lectuals i mediàtics continuen encastellats en les posicions dogmàtiques d’un neonacionalisme espanyol dominador i sense visió de futur. Només cal llegir els sermons dels Vargas Llosa, Savater, Marhuenda, Zarzalejos i companyia.
Amb el pas endavant del sobiranisme, el nacionalisme català ha ressorgit d’una àuria letargia. De ser un nacionalisme tímid, sentimental, poètic, romàntic, poc pragmàtic i gens agosarat, massa victimista, subaltern i mandrós, ha passat a ser un nacionalisme vigorós, capaç de plantar cara a l’adversari i amb vocació de llibertat plena. Un nacionalisme desinhibit, creador, lluitador a la primera línia de combat. Un nacionalisme que va més enllà de la mera voluntat de resistir i de preservar la vida de la nació. Un nacionalisme que declara la seva sobirania al bell mig del seu Parlament amb aquestes expressions: “D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu el dret a decidir, per tal que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu”.
Contra els pronòstics dels adversaris exteriors i dels botiflers interiors, i després de tastar el gust amarg de totes les submissions acumulades durant tres segles, el poble de Catalunya s’ha aixecat de terra i s’ha tornat la dignitat a si mateix.
En el temps que resta fins a les eleccions del 27 de setembre, cal anar fent exercicis de reflexió, de debat i sobretot d’argumentació sòlida, per tal de dirimir entre tota la ciutadania què es vol que sigui la nació catalana en el futur que protagonitzaran les generacions que segueixen a la nostra. Efectivament, els ciutadans de Catalunya han de dirimir si volen tenir un Estat propi independent (que no significa necessàriament antagonista de l’espanyol) i una democràcia nova on els ciutadans s’hi sentin còmodes, o s’acontenten amb una autonomia vigilada, laminada i abocada a la desaparició.
