Partidàs, Sostres, partidàs; se’ns acabaran els adjectius abans que arribi el gran moment, i pateixo, la traca i el mocador, el pitet, la baieta, allò de fer afició… queden curts pel que veien i el que intuïm que ens espera. Ha estat arribar i moldre, una jugada d’extrem esquerre dels d’abans ens ha obert el rival, i a la següent Iniesta amb un efectàs a cara descoberta els ha fet el gol que ha trencat tot l’esquema del contrari. I tota la resta ha estat el que t’he vingut contant: intensitat i creure-s’ho, intensitat –a Iniesta l’han hagut de parar amb falta a la immediata següent jugada que si no ja era un altre gol- i a més avui, obertura, jugant a tot l’ample del camp. I darrera Etoo’ una mica d’aquí caic i allà m’aixeco però molt al cas, i Xavi (si, tu, els n’ha regalat dos, però n’ha fet un culminant una jugada de trena de passis sense gairebé sortir de l’àrea), i un gol impossible d’Henry, més o menys des d’on Romario ja en va fer una altre que ens acompanyarà de per vida, adormint-la acaronada per la bota fins més enllà d’on el compte normal del temps permet, recreant-se en la perfecte rectitud que un geni pot obtenir d’una esfera, fent poesia amb els peus.
Fam de glòria, i voler-ne més; voler les estrelles, Sostres.
El tercer equip de la competició, malgrat notables virtuts individuals i excel·lents ressorts col·lectius, ha sortit del Camp anorreat, desmanegat, desorganitzat… i esperem que vulguin i puguin redimir-se’n quan se trobin, a Sevilla capital, amb el segon.
