On s’amaga el temps?
Aquesta pregunta se la feia l’Emma cada cop que la seva mare intentava que es vestís ràpid, que mengés ràpid, que caminés més ràpid…
Era una veritable tortura, ella no sabia com ho feia però la veritat és que sempre era l’última en vestir-se, en acabar de menjar o es quedava endarrerida al carrer si no s’agafava de la mà de la mare.
Un dia que estava asseguda al jardí mentre el sol li escalfava els peus, va començar a pensar què se’n devia fer amb tot el temps que ella perdia. Li donaven a algú altre? On s’amagava el seu temps?
– Mami, què passa amb el temps que es perd?
La mare va intentar fer-li entendre que el temps no era una cosa que es pogués desar en una capsa per fer-lo servir més tard.
– Emma, quan et dic que perds el temps em refereixo a que si has de fer alguna cosa cal que la comencis i t’hi esforcis en acabar-la al més aviat possible, no cal correr, no, que hi ha coses que cal fer-les pausadament, però sí que cal no embadalir-se mentre la fas perquè possiblement que tu acabis a temps el què fas permetrà que altri pugui fer una altra cosa. Si tu perds el temps vestint-te al matí, encara que els altres estiguem a punt per marxar no ho podem fer i potser arribarem tard a l’escola.
L’Emma va estar rumiant això una bona estona i va pensar que la mare tenia raó. Però el problema seguia sense solució. A on anava a parar el temps perdut?
A l’hora d’anar a dormir la mare sempre llegia un conte als nens i l’Emma va demanar un que parlés del temps. La mare va explicar que els antics grecs tenien un déu que pensaven que controlava el pas del temps en el món dels homes i que es deia Khrónos.
– Bona nit nens i a dormir ràpid, d’acord?
– Bona nit, mami.
L’Emma va quedar impressionada perquè els grecs consideressin tan important el temps com per haver-li dedicat un déu.
No semblava que la son volgués venir així que l’Emma va començar a imaginar-se com deuria ser viure a l’antiga Grècia. A les mares també les preocupava tant el temps?
Amb aquests pensaments es va quedar endormiscada fins que va sentir un sorollet prop de la finestra. Es va alçar del llit i s’hi va apropar. Se sentia un xiuxiueix i va pensar que era un dels gats que vivien amb ells, però no, allà no se sentia miular, se sentia “Vuit, on ets?” “ Vuiiiiiiiit, on ets?”.
L’Emma es va quedar de pedra: algú estava buscant una cosa que es deia “Vuit”. Es va ajupir i va veure un munt de nombres que es bellugaven com formiguetes damunt la catifa. Es va pessigar una galta per comprovar que no somiava i com que es va fer mal va estar segura que allò que veia era tan cert com impossible.
– Ei, nombres, què feu? No haurieu d’estar dins d’una calculadora?
– No som nombress: som minuts i segons i estem buscant la nostra hora. S’ha perdut i no la trobem.
– I com es pot perdre una hora? – va dir l’Emma.
Els nombres es van mirar i el minut 5 va dir:
– Tu, en això, ets una experta. Tu ens ho podries dir i així la trobaríem. Ens ajudes?
L’Emma va fer un gest murri empipada que li recordessin que ella era una experta en perdre el temps. Però després de rumiar-s’ho un moment va pensar que potser així resoldria el misteri que tant l’amoïnava.
– D’acord! – va dir – Per on comencem?
