Fa cosa d’una setmana, el diari ARA publicava un bon reportatge entrevistant tres joves que han optat per la vida religiosa: un capellà de 33 anys, una religiosa del Cottolengo de la mateixa edat i un monjo de Poblet de 29 anys.
L’autora de l’article el presentava al twitter amb aquest comentari: «un reportatge sobre joves que han optat per la vida religiosa, una opció cada cop més minoritària.» Més enllà de l’article, que em va agradar molt, em sap greu quan es presenta la vida religiosa de la mateixa manera que s’exhibeix al zoo un exemplar d’una espècie a punt d’extingir-se. És evident que la vida religiosa és minoritària, sempre ho ha estat, però això és com dir que els astronautes són minoritaris en l’àmbit professional. Potser no caldria repetir-ho tant.
Qualsevol relat de vocació que vagi més enllà de la típica autojustificació, no parla tant d’un “compromís personal” sinó més aviat d’un encontre -d’una crida, encara que costi de comprendre- que han estat molt sovint inesperats i sempre determinants. El primer dels tres joves ho expressa dient que la seva «és la història d’una conversió… em vaig sentir estimat i des d’aquell dia tot va ser diferent.» Res més. Tota la resta és palla: que si li agrada Lady Gaga o que si ha anat a veure Tintin “com fa la gent normal”. Només faltaria.
El segon és encara més concís: va anar a Poblet amb un amic capellà i «a partir d’aquell moment la decisió estava presa: volia ser monjo.» Sabeu què? no cal massa literatura per explicar una vocació: succeeix i punt, «el que es diu de més, ve del Diable», com diu el Mestre. Mireu si ho explica de senzill l’evangeli d’avui: en veure Jesús que passava, el Joan Baptista de torn, assenyalant-lo, em va dir: «Mira l’anyell de Déu»… i me n’hi vaig anar al darrera. Ho recordo perfectament, «eren les quatre de la tarda.» A partir d’aquí, si vols, justifica’t una mica perquè la periodista tingui material per adobar-ho: «el monjo ha de ser natural i viure les coses pròpies dels homes amb naturalitat.» És clar.
El tercer relat potser és el més evident: «Els que optem per una vida religiosa no som marcians, ni gent d’un altre planeta, simplement som gent que ens enamorem de Jesús.» Això vol dir que hi ha gent que es pensa que som marcians… Em recorda una mica al que passa amb les relacions entre Catalunya i Espanya: ens diuen que els catalans hem de fer pedagogia perquè se’ns entengui i, en el millor dels casos, se’ns toleri la extravagància identitària “cada cop més minoritària”. Quan t’han perdonat tants cops la vida, al final, tires una mica pel dret, oi? Les arrels -com allò que t’enamora- es poden mostrar, es poden compartir, però només fins a cert punt es poden justificar.
Siguem sincers: és ben cert que a estones trobes a faltar la vida de parella, els fills, la lliure disposició dels teus diners, la teva caseta i el teu hortet. Fins i tot, hi ha èpoques en què aquesta falta pot arribar a ser molt dura…; però si la crida ha estat veritablement de Déu i ha estat Jesús qui t’ha dit «vine i ho veuràs»; si t’has decidit a seguir-lo perquè has vist on estava i t’hi has volgut quedar…, aleshores no t’importarà gaire si és o no una opció minoritària: miraràs de respondre modestament a Aquell que t’ha cridat i maldaràs per romandre al seu costat.
